La Vida

El debat
La paraula contra la paraula
Basat en l’obra Antígona de Sòfocles

Alfons Córdoba Meneses
Nº11
Llengua catalana
Teresa Freixes
Àrtic A (BATX I)

Sòfocles va ser un antic dramaturg del segle V a.C. va produir una obra dramàtica important que ha perdurat al llarg del temps. En aquest treball analitzarem una d’aquestes obres: Antígona. Antígona tracta sobre una noia amb aquest nomque s’enfronta a l’autoritat, Creont, per poder enterrar el seu germà Polinices que ha mort en una guerra en el bàndol enemic, mentre que l’altre germà, Eteòcles, ha mort defensant la ciutat; i per això s’ha prohibit l’enterrament del primer. Antígona s’atén a les conseqüències. Sòfocles tracta la lluita entre l’esfera terrenal i la divina, i l’amor filial, i aquesta cita exemplifica molt bé elque és una tragèdia: “L’home és lliure de triar però no pot obviar la divinitat”. L’autor sempre va ser un home molt creient i estava en contra del moviment sofistes de caire humanista presents en aquella època i per això, amb aquesta tragèdia, exalça la omnipotència de la divinitat i la sobreposa a la humanitat. Però en aquest treball no es pretén analitzar el transfons de l’obra i el temaprincipal que és el destí, sinó que es vol analitzar com el tracta Sòfocles com a dramaturg i com el plasma sobre el paper. Antígona és una peça teatral i, per tant, el pes de l’acció no és descrit per un narrador que ens dóna el seu punt de vista, perquè l’estructura dialectal permet al lector jutjar per ell mateix els personatges, i les acotacions faciliten l’escenificació i proporcionen l’actio, és adir, tot el llenguatge no verbal emprat pels personatges. A Antígona, els elements que mes destaquen són els personatges i el que diuen: el contingut, més que l’escenificació i els elements decoratius. El text de Sòfocles brilla per la seva magnitud.
El diàleg de Sòfocles a Antígona es caracteritza pel contrast dels personatges i el seu enfrontament. Els personatges principals de l’obra sónAntígona i Creont que representen la fe per la divinitat i la tirania humana, el tema que vol tractar Sòfocles. Durant l’obra aquests personatges es van enfrontant dialectalment amb d’altres de secundaris com són Ismène (la germana d’Antígona), Hèmon (fill de Creont i promès de Antígona) i Tirèsias (oracle de Creont). Els enfrontaments dialectals tenen una estructura semblant: una breu presentació delspersonatges entre si, cadascun dels personatges exposa el seus arguments –primer un, després l’altre- i després tenen una intercanvi ràpid de contraarguments en base a l’argumentació prèvia per acabar cadascun amb la mateixa opinió de partida.
D’una banda, Antígona és la noia que ha perdut els germans que ja havia perdut el seu pare Èdip i la seva mare Iocasta. És una noia que s’estima molt elsseus i que en veure que el seu germà no serà enterrat, la seva llei moral, donada per la seva religiositat, la porta a enterrar-lo i a honrar-lo. En el pròleg on parla amb Ismène ja declara les seves intencions i mostra com està de decidida a complir amb el seu destí, sense importar-li les conseqüències dels seus actes, sense comptar amb el suport de la seva germana, només amb la convicció queestà fent el que es mereix Polinices i el que els déus li dicten. En contrast amb la força i la decisió d’Antígona, Ismène mostra la seva personalitat feble i tímida –típica de la dona atenesa-, i la temença i la por no la deixen ajudar la seva germana, i s’excusa en la incapacitat de les dones enfront dels homes i en la follia de sa germana.
D’una altra banda tenim Creont, l’autoritari mandatari deTebes que acaba de pujar al tron. Ha promulgat un edicte que condemna Polinices a no ser enterrat ni honrat per la seva mort. També té molta força la seva paraula i la porta fins al final. El seu discurs es caracteritza perquè segueix molt bé les estructures del discurs clàssic: l’exordi –per captar l’atenció-, la narratio –exposició de la idea principal i del seu programa, una declaració...