Laaadxk

L’AMBICIÓ D’ALEIX
1.- Introducció: paisatgisme emotiu, poques accions desgranades cadenciosament i model impecable de
valencià arrelat.
A L’ambició d’Aleix, una de les primeres novel·les d’Enric Valor, trobem la cronologia espaiada d’un
adulteri doble, a cavall entre les terres de la comarca de la Marina Baixa i la Ciutat de València. S’hi expliquen
lentament dues deslleialtats sentimentals:la del jove estudiant Aleix respecte a la seua nuvieta Lluïsa, la de dona
Pauleta respecte al seu vell marit, don Macià; els beneficiaris d’aquestos amors clandestins seran Aleix i dona
Pauleta que s’aniran unint progressivament fins al clímax final, tot transgredint el resclosit homogeni d’una
societat monògama i promatrimonialista. Destaca moltíssim en tota la novel·la, la dèria melioristad’Enric Valor
per descriure de manera preciosista els paisatges muntanyencs de la Marina Baixa, en una mena de naturalisme
psicològic a través del qual les anades i vingudes per les serres, la presència de les sendes i de les crestalleres,
dels cels i de les penyes, són descrits minuciosament amb adjectius de coloracions emotives que en molts casos
preludien o s’adiuen amb estats psicològics delspersonatges principals, en especial del senyoret Aleix. Aquest
paisatgisme emotiu serveix per a glorificar la bellesa dels indrets naturals en una mena d’apologia incondicional
envers el medi ambient i, potser de retruc, per a traslladar als lectors envers una autoestima més neta i idealista
envers la terra que els ha vist nàixer. Recordem que Enric Valor, natural de Castalla, fou caçador i esconeixia
bé les contrades del sud del País Valencià: aquest coneixement directe, sense intermediaris, dóna suport a tota la
seua epifania rural i muntanyenca, bastida en comentaris descriptius admiratius sobre paratges i cingles, camins
i cims.
Tanmateix, aquest excés de paisatgisme emotiu té un cost narratiu: l’autor sacrifica les accions més minucioses
dels personatges, redueix elspersonatges secundaris, en definitiva, hi ha poca acció narrada i sempre hi apareix
de manera cadenciosa enmig de les descripcions naturals del medi ambient. Segons Joan Fuster, un dels defectes
de la novel·lística valenciana i catalana del segle XX era que s’hi pensava molt i s’hi actuava poc; en el cas de
L’ambició d’Aleix les contemplacions respecte a les muntanyes bloquegen parcialment la fluidesamés
permenoritzada d’accions humanes. El mateix Enric Valor n’era conscient d’aquesta tara i en diversos paràgrafs
esmenta, en boca d’altres personatges, que el mateix Aleix és massa pensarós, es capfica, s’enderia.
Però aquesta novel·la té altres virtuds que compensen, amb escreix, la seua falta d’homologació
respecte a les narracions més actuals: el model lingüístic que Enric Valor hi posaen producció és difícilment
millorable. Per una part, ens trobem amb vocabulari específicament valencià de les comarques centrals i
sudenques valencianes, tan ben conegut per l’autor, repertoris lexicogràfics que avui en dia, en el millor dels
casos, només han conservat els més ancians; frases fetes, comparacions i parèmies típicament valencianes com
les estudiades per Eugeni Reig al seuutílissim recull titulat “Valencià en perill d’extinció”, al temps que resten
equilibrades per una voluntat normativitzadora vigorosa, fruit de les seues adhesions sinceres a les Normes de
Castelló i al català estàndard de tots els Països Catalans. Des d’aquest punt de vista, L’Ambició d’Aleix és
excel·lent, perquè si, per una banda, tracta de sumar en el camí de la creació d’una tradiciónovel·lística
valenciana que parteix del buit dels segles d’oblit, potser és ben impossible trobar un narrador tan potent
lingüísticament com Enric Valor que als anys 1950 estiguera en condicions d’oferir un model lingüístic tan
impecable.
2.- Enric Valor, dipositari de la memòria genuïna del País Valencià.
Quan es reprén l’interés col·lectiu per la identitat cultural del País Valencià, hi ha uns...