lalala

L’ART D’ESTIMAR

Erich Fromm

Edicións 62 (traducció catalana)

Adreçat a: Tot ésser humà interessat en aprendre sobre l’amor.

Dificultat: Mitja- Alta

Recomanable: 100%

Lluny de tractar-se d’un llibre d’autoajuda (malgrat ens pot ser de gran ajuda), L’Art d’estimar, s’acosta més aviat a l’assaig filosòfic. La primera edició es va publicar a Espanya al 1959 i tot i així continuasent de gran actualitat. El grau de profunditat amb el que Fromm analitza l’amor, relacionant-lo amb el problema de la existència humana (la seva “separatitat” amb el món) fa que no es tracti d’una lectura fàcil. El prefaci ja comença amb una advertència. “Aquest llibre decebrà als qui busquin solucions fàcils als problemes de l’amor”. Des de la perspectiva de Fromm, l’amor es un art, en el sentitde que es pot i s’ha d’aprendre, igual que s’aprenen la resta d’arts com la música, la pintura o les ciències. I com a tasca d’aprenentatge, requereix coneixement i esforç. Però aquesta idea es topa amb el pensament social dominant, que es el contrari, l’amor com a sensació plaent que trobem per atzar. Per tant, des de la perspectiva de Fromm, la majoria de gent no té consciencia de que s’hagid’aprendre res sobre l’amor i ho argumenta recolzant-se en 3 supòsits erronis bàsics:

1) L’objectiu de la majoria de persones es ser estimat, no és saber estimar. I per ser estimats fem el que faci falta segons els models d’atractivitat de l’època, que solen ser diferents per als homes que per les dones. Normalment pels homes representa tenir èxit (en termes de poder social i econòmic) i per a lesdones cuidar el seu aspecte físic. A la nostra cultura seria una mescla de popularitat + sex-appeal.

2) L’amor es un objecte, no una facultat. Es a dir, amar és fàcil, lo difícil es trobar “l’objecte adequat” per estimar. A la nostra cultura, basada en el desig de comprar, dues persones podrien sentir-se enamorades quan creuen que han trobat el millor objecte del mercat segons els criteris delmoment.

3) La confusió entre enamorament i amor. La gent pensa que l’amor és estar perpètuament segrestat per l’amígdala, quan aquest estat només ocuparia la primera fase de l’enamorament i de forma natural les hormones han de rebaixar-se per tal de que l’individu pugui fer una vida normal. Això suposa que l’avorriment, les discussions quotidianes i la resta de vicissituds de la vida enparella no es consideren com a part de l’amor. “Ja no estàs enamorat”.

Fromm en canvi diu que “la intensitat de l’enamorament inicial es proporcional al grau de soledat anterior”. Com a tot aprenentatge es necessita de teoria i pràctica. Per això l’assaig comença amb una teoria sobre l’amor. Fromm postula que l’amor es la resposta al problema de l’existència humana, problema que ell defineix amb elconcepte de “separatitat”. La “separatitat” es la consciencia de ser un èsser humà separat de la natura i els esdeveniments exteriors, del món. Per entendre’ns, el nadó entre 0 i 2 anys no té consciència de separatitat, el món és ell, es regula per necessitats internes i és UN amb la mare. Més endavant el nen s’anirà diferenciant, jo soc jo i existeix un món d’objectes que no soc jo, però encaraserà el centre del món. Més endavant encara la persona superarà el seu egocentrisme i s’adonarà de que no es el centre de res, que la natura funciona sola, que la única certesa es la mort i ara és quan tenim un problema. Comencem a sentir la por a l’aïllament, a la soledat, a la vulnerabilitat, a la separatitat. I busquem respostes, com diu Fromm, “la història de les religions i la filosofia es lahistòria de les respostes”.

Algunes formes de vèncer la separatitat han sigut: l’adoració d’animals, el sacrifici humà, la luxúria, les conquestes, la creació artística, l’amor a Deu o l’amor a l’home. A la societat actual, les adiccions des d’aquesta perspectiva són intents de superar la separatitat. Per enfrontar el dolor de separació amb el món, elimino la consciencia del món. Altre idea...