las cuatro grandes cronicas

Les Quatre Grans Cròniques
1. De les gestes llatines a les cròniques en català

A l'Edat Mitjana la història va esdevenir un gènere erudit, conreat sovint, en llengua llatina, pels monjos
als monestirs. Es tractava d’adaptacions d’històries antigues, versions en català com la del De rebus
Hispaniae (1268), de l’Arquebisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada, de vides de monarques od’informacions sobre els fets del seu regnat com les Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae (Gestes
dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó), redactades al monestir de Ripoll durant el segle XIII.
Aquesta mena d’història —fonamentada en notícies dubtoses, que a voltes es remuntaven fins a la creació
del món i, per tant, sense gaire objectivitat—, baix la influència dels joglars èpics, capaços denarrar en
llengua vulgar cançons de gesta versificades, esdevindrà narració prosificada en llengua vulgar de fets
referits tant a la monarquia i la noblesa de l'època com al transcurs dels esdeveniments durant les croades
en terres orientals. Així, al costat de recitadors d’epopeies antigues que divulgaven fets històrics passats
(els refendarii gestorum antiquorum), es donaven joglars anònims(els recontadors de noves o novelles), que
transmetien, oralment i en català, notícies d’actualitat més o menys manipulades (els “cants noticiers”).
Cançons de gesta a les Cròniques?
No ens ha arribat cap Cancó de gesta, però els estudiosos n’han trobat fragments prosificats a les
Cròniques com ara l’engendrament de Jaume I, la derrota de Muret o la conquesta de Mallorca.
Aquestes “relacions”—primitivament ben segur en vers—, en quallar en prosa es denominen cròniques,
això és, textos que donen puntual informació d’esdeveniments de caire heroic, bèl·lic o polític, escrits
simultàniament als fets narrats o poc després; no se les sol considerar “història” perquè no relaten fets
antics, distants de qui els narra i, a més, s’hi sol notar en la seua elaboració la mà dels autors (reis,funcionaris o combatents) amb una certa intencionalitat literària.
Les Quatre grans cròniques, per l’estat
de llengua que palesen i pel retaule històric que ofereixen, es denominen la “Bíblia catalana”.

Autor

Llibre dels fets

Crònica de
Bernat Desclot

Crònica de
Ramon Muntaner

Crònica de Pere el
Cerimoniós

Contingut

Engendrament i
Empremta personal
infantesa de Jaume;del Rei, amb
conquestes de Mallorcol·laboradors com
ca, València i Múrcia;
Jaume Surroca.
darrers temps.

Característiques

Data de redacció

Una part acabada el
Ingenu, verista, heroic,
1244 (potser a Xàtiva);
religiós i pintoresc.
l’altra, a Barcelona, de
Barreja de registres
1265 a 1274. Ens ha
col·loquial i solemne.
arribat còpia catalana
Autobiogràfic: escrita
d’una versióllatina
en 1ª persona (singular
de1313 feta sobre
o plural).
l’original perdut

Bernat Escrivà,
Acronològica fins a
Fets anteriors a Jaume
tresorer reial, amb
Pere; després, precisa,
I (alliberament de
accés als
objectiva i apassionada.
l’emperadriu d’Alearxius;rossellonès
Barreja ficció èpica i
manya); regnats
provinent del mas
realitat actual. Esperit
deJaume i PereelGran.“EsClot”.
cavalleresc

Iniciada sota la
conquesta de Sicília
(1282) i acabada
l’any1288 (mort del
rei).

Des de la gestació del
Realista i entusiasta;
L’autor, que coneix
Militar, un dels caps Conqueridor fins a la acolorida, nacionalista. literatura carolíngia i
de la companyia
coronació d’Alfons
Té molt present el
artúrica, es fa explícit;
almogàver de Roger III. Centrada en lalector. Exalta la unitat
és més memorialista
de Flor (actor i
invasió francesa de
imperial catalanoque cronista objectiu.
autor).
1285 i en l’expedició a aragonesa quan ja corre
L’acaba a València
Orient
perill.
entre1325-28.
Intervencions del
Rei amb ajut
d’escrivans.

Des del naixement del
Rei fins a 1382, quan
la guerra de la Unió
contra la noblesa.

Enfilall documental...