Las ecuaciones

Valencià.

La síl·laba: és un conjunt de sons que es produeixen en una sola emissió de veu.
La síl·laba d'una parauka pronunciada amb més intensitat s'anomena tònica, la resta són síl·labesàtones.
El diftong: és la unió de dues vocals que pronunciem dins d'una mateixa síl·laba. Les vocals febles són: i, u. I les vocals fortes: a, e, o.
- Diftongs decreixents: ai, ei, oi, au, eu, ou.
-Diftongs creixents: gua, gue, güe, gui, güi, guo, qua, que, qüe, qui, qüi, quo.
- Les paraules que acaben en vocal + -ïtat no acostumen a formar diftong i, per això, porten dièresi.
El hiat: és lapronunciació en síl·labes diferents, de dues vocals seguides. (ia, ie, io, ua, ue, uo).
Dígrafs que no es separen: qu, gu, ny, ll, ig i ch.
Nexes intervocàlics que es separen: rr, ss, sc, ix, tj, tg, tz,l·l, tx, tl, tll, tm, tn, mm, nn.
No hi ha que deixar cap lletra sola a final o a començament de la ratlla.
L'accent prosòdic: és la intensitat màxima de veu amb què és pronuncia una paraula. Lasíl·laba en que recau l'accent prosòdic s'anomena tònica.
L'accent ortogràfic és una ratlleta obliqua anomenada accent gràfic.
1. Agudes -> vocal, -s, -en, -in.
'-> e , o -> sempre tancat. Excepte:Però, allò, açò, rebò, arròs, debò, perquè, repòs, terròs.
2. Planes -> quan no acaben en vocal, -s, -en, -in.
'-> e, o -> sempre obert. Excepte: córrer, créixer, véncer ( verbs de la segonaconjugació ), cérvol, prémec, estómec, ferréstrec, llépol.
2. Esdrúixoles -> e, o -> sempre obert. Excepte: església, fórmula, pólvora, tómbola, Kénia ( les acabades en - énia ), góndola, feréstega, tótuga. Iels adverbis acabats en -ment.

Accent diacrític: és aquell accent que utilitzem per a diferenciar dues paraules que s’escriuen igual, però amb distints significats.
Fóra: verb ser. / Fora: elcontrari de dins.
És: verb ser. / Es: pronom.
Dóna: verb donar. / Dona: sexe femení.
Déu: divinitat. / Deu: verb deure, número 10.
Féu: verb fer, passat. / Feu: propietat.
Mà: part del cos. /...