Laura

Boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, l'esfuma i potser la fa invisible als
ulls de les bones persones de Comarquinal, malgrat ésser ulls que travessen les
tenebres, penetrants ala manera d'aquell pampallugueig verdós que, llavors, de
joveneta, projectà l'ombra dels pulmons de la seva mare damunt un vidre translúcid.
Fugir! Cercar la pau, sigui on sigui, cap enllàd'aquella ombra negra que la boira tenyeix
de color d'absenta. S'hi acosta. No res; és l'hospici; més enllà una resplendor. Horror!
És la plaça, voltada d'arcades: boques obertes a punt de riure, a puntde malparlar, de
retreure-li que és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una
perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines
valoravenamb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de
brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha
sentit l'escalfor de les mans impúdiquesd'un mig sant amb ulleres verdes, que maleí el
fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió
de les mans d'un home amb egoisme d'amant, carn que contéuna ànima abandonada
de Déu...
Morir! No sentir riure ni parlar ni acompanyar rosaris confegits per boques negres de
pecats. No haver de veure més el frenesí d'aquells cossos que cremen d'unaxardor
infernal per sota els escapularis, els vestits honestos, les mànegues decents. Reposar!
No sentir mai més aquella gran set que li crema la boca, l'ardentor dels polsos, el fred
que li gelales llàgrimes a les parpelles, la feblesa dels turmells. Reposar per sempre,
entre les aigües brutes de la riera!
I va dins la boira travessada per tot de biaixos de clarors nuvoloses, de carrersimprevistos, d'ombres que l'entretopen. Corre cap al codolar del Pas de la Riera, el
pont alliberador. (…) I com més a prop hi és menys voluntat ni n'ha tingut mai. La mort,
el desig de la mort,...