literatura valencino

7 Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Estellés és el màxim poeta de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, representatiu de la postguerra. Es va donar a conèixer el 1953, amb Ciutat a cau d’orella. El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg. La situació es va capgirar el 1970. A partir d’aquest any es va produir el ques’ha anomenat el boom Estellés. El 1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972, Recomane tenebres, primer volum de l’obra completa, que arribarà a deu volums. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià, que, d’altra banda, els seus llibres van contribuir areforçar. Pòstumament s’ha publicat el Mural del País Valencià, composició extensa dedicada a cantar tots els pobles i ciutats valencians, personatges històrics i accidents geogràfics.

En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. Es tracta d’un discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè esquiva latemptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat. En aquest món constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la seua gent, l’amor, per exemple, tindrà una presència molt concreta i circumstanciada. La mort no serà tampoc cap entitat metafísica, «sinó aquella altra, veritablement / indigna, de les malalties, les / injeccions i les pastilles, un / enrenoude culleres i tassetes».

El poeta de Burjassot inventa la realitat per mitjà de la seua poesia. Aquest inventari de la realitat l’ha portat a fer un autèntic fresc o mural de la València del seu temps. La poesia d’Estellés, però, no es pot enquadrar en el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Més

que de realisme històric es tracta d’un testimoniatge, d’una crònica odocumental de la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica impressionant d’un temps de crisi.

En la seua poesia la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua col•loquial. Al costat d’aquesta explotació poètica de la llengua col•loquial, la poesiaestellesiana mostra també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en l’adjectivació, en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí. Una altra aportació important d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment lipermet operar amb un cert distanciament, com en les Horacianes, on les al•lusions al món llatí transformen en poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. En aquest llibre el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d’Horaci, barrejant València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l’època, comara Suetoni. De la mateixa manera, en el Llibre de meravelles la crònica de la València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de la literatura catalana medieval.

8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació dediversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de procedència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, devegades, Catalunya) i Kolinòsia i Sepharad (Espanya). Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites...