LKÑK

Pàg 29.
Ella recordava amb tanta precisió de detalls la meva vida, que semblava que la seva no hagués tingut altre objecte que aquest recordar.
La seva mare només vivia per a ell, semblava que ella no tingués vida perquè per l’únic que es preocupava era per la vida del seu fill.
Pàg 34.
Amb mi quedà només el somni d’aquell demà, un demà únic, un demà com no n’hi havia hagut cap altre en lameva vida.
Estava content i feliç perquè al estar malalt no podia sortir de casa però quan va anar el metge a veure’l i va veure que estava millor va deixar que el pròxim dia surtis de casa, i a ell això el va alegra perquè feia molt de temps que no sortia al carrer per culpa d’aquesta malaltia.
Pàg 38.
Ella, n’estic cert, guarda com un tresor els records de la meva vida, i podria parlar-ne comsi llegís en un llibre. Ella podria parlar d’aquells dies que jo entrava a casa radiant, exultant d’alegries secrets; podria parla igualment d’aquells altres que ho feia en silenci; cercava la meva cambra petita i, assegut en el racó més fosc, m’enfonsava en tristíssimes, en fosques cogitacions, o em posava a plorar sense saber a vegades per què, sense motiu aparent; només de la tristesa profunda,del profund desconsol que m’embargava.
La seva mare estava molt preocupada per la malaltia del seu fill, sempre estava pendent d’ell. La seva mare es s’havia tota la vida del seu fill, des de quan arribava a casa feliç fins a quan es tancava a l’habitació a plorar. No només és aquí en aquest llibre sinó que a la vida real també passa això, que les mares són les persones que més ens ajuden atirar endavant i les que ens estimen com a ningú, i no permetrien mai que ens passes alguna cosa.
Pàg 40.
El cert és que entre una cosa i l’altra havia perdut la meva fe, i ara, en aquell desert de la meva vida, la idea de la mort s’havia fet en mi una obsessió; em turmentava cada nit, em venia amb suors d’agonia.
Només tenia ganes de morir-se perquè estava cansat de treballar i ja no aguantava mésamb la malaltia, tot el que li passava o el que tenia era dolent per a ell, res el feia somriure ni tirar endavant.


Pàg 43.
A mesura que passava el temps anava adquirint més consciència de la servitud en què vivia; els meus anhels despertaven més vius, i em tornava desatent i irritable.
Li entraven ganes de plorar i es moria de ràbia de veure els nens de la plaça, mentre ell estavatreballant. Això li provocava a ell que estes irritat i amb mal humor.
Pàg 47.
El meu germà solia estar lliurat a les seves lectures. Jo li pregava que deixés el llibre i baixés, i ell acabava sempre per baixar. Llavors jo, lliurat als jocs, prop del meu germà, era feliç. Allí m’oblidava de tot, sobretot, de la cosa principal: que l’endemà havia de matinar. La mare sortia a cridar-nos, i jo,infal·liblement, li demanava que ens deixés una estona més.
Es fica a recordar el passat, on ell no estava malalt, el seu germà estava viu, la seva mare els deixava jugar al carrer, en aquests moments era la persona més feliç. Però ara, en aquests moments no pot fer res d’això, el seu germà va morir, i ell no pot fer esforços per la seva malaltia.
Pàg 49.
Aleshores, però, al meu darrere hi havia la mare,i el seu cor, que patia de tota cosa, i jo m’havia dit que no la faria patir més.
Ell, se’n dona comte de que la seva mare ja a patit prou per la seva malaltia i no vol veure-la patir més, perquè ella seu passa molt malament i aleshores ell de veure com la seva mare esta malament també pateix.
Pàg 51.
Era l’esborronament de l’infant que es prenia la Vida com una festa, i la Vida venia cruel,incomprensible, inesperada; que encara no era temps de refer-se d’una fiblada, quan ja venia a colpir-lo l’altra més punyent.
És el que ens passa a tots quan som petits, que per a nosaltres la vida és una festa, no tenim mals de caps ni patim per res, però a mesura que ens anem fen grans anem veien que no és el que era, que la vida no és tan fàcil com pareix o com ens la pintàvem de petits. La...