Llibre Diccionari

La primera edició de Diccionari per a ociosos fou publicada per l’Editorial A.C. el 1964.

És rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright». sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial de l’obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer opréstec públics. Coberta de Jordi Fornas. Primera edició dins «El Cangur»: setembre de 1978. Cinquena edició: març de 1993. © Hereus de Joan Fuster i Ortells, 1964. 1978. © d’aquesta edició: Edicions 62 s/a., Provença 278, 08008-Barcelona.

Imprès a Hurope s/a., Recared 2, 08005-Barcelona. Dipòsit legal: B. 6.505-1993. ISBN: 84-297-1431-6.

3 [7] Ja des d’aquesta primera línia, vull desenganyar ellector respecte a l’abast del títol del llibre que té entre mans. La meva pretensió no ha estat —¿calia que ho digués?— de confeccionar un «diccionari». Com en altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l’«assaig». En Figures de temps (Barcelona, 1957) i en Indagacionspossibles (Ciutat de Mallorca, 1958) vaig utilitzar el sistema de presentar els meus papers en una ordenació cronològica, com a fulls de dietari, que de fet eren; en Judicis finals (Ciutat de Mallorca, 1960) vaig articular una petita col·lecció de residus aforístics en unes poques seccions, de relativa o remota unitat de contingut. Ni l’un procediment ni l’altre no m’eren ara permesos. Els textos acírecollits daten d’èpoques molt disperses, i només a força de molta violència haurien tolerat una classificació per l’afinitat dels assumptes que hi tracto. Per això, doncs, i a fi de mantenir unes aparences qualssevol de regularitat, m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules. Eltruc no és gens nou, naturalment; més aviat compta amb alguns precedents il·lustres. Millor. De tota manera, per matisar l’índole del «dic- [8] cionari», i per reduir-ne tot presumpte ressò ambiciós, li arrodoneixo el nom amb una irònica indicació dels destinataris: «per a ociosos». Que el lector no s’ho prengui malament. Al capdavall, tampoc no serà cap mentida. Perquè ¿quan llegiria, sinó en unaestona d’oci? D’altra banda, encara que els escriptors professionals afirmin que la literatura té unes finalitats excelses i transcendents, no hi ha dubte que també en té una altra de vulgar i efectiva: la d’omplir els ocis d’uns hipotètics lectors. Almenys, la mena de literatura que jo cultivo —literatura subalterna, marginal, d’anar per casa— no pot arrogar-se aspiracions de particularpetulància. Són «assaigs»: poca cosa. Si, de vegades, presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció: de fet, tracten problemes de cada dia —els meus, si més no—, precisament els mateixos que constituirien la matèria d’una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’hi interessés. Espero que una cosa o altra li interessarà. Ja em donoper satisfet si no li frustro l’oci: si no l’hi frustro del tot. J. F. Sueca, 3 abril 1963.

4 [9]

A

AMOR «L’amor? Una invenció del segle XII!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia delstrobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de distingir...