Lluitar contra la pobresa

Les ciutats han crescut amb desigualtats, fet agreujat per la incapacitat dels governs per contrarestar les injustícies causades per la globalització. En moltes ciutats, les diferències s’han multiplicat entre rics i pobres, entre integrats i marginats i entre la ciutat formal i la informal.
La ciutat informal està constituïda per habitatges precaris pel seu estat o per la seva situació. Elsseus habitants generalment disposen dels serveis urbans bàsics i de seguretat sobre les propietats que ocupen.
Els barris pobres urbans sofreixen el pitjor d’ambdós mons: els riscos per la salut i els riscos mediambientals del subdesenvolupament. A més, els seus habitants deixen poca petjada sobre el planeta, amb comparació amb els seus veïns rics.
Els principis de Perlman vinculen lasostenibilitat mundial amb el fi de la pobresa a les ciutats.
No es pot aconseguir la sostenibilitat ambiental mundial sense aconseguir la sostenibilitat ambiental urbana, ja que les economies d’escala són més eficients a les ciutats en termes d’energia i recursos.
Per solucionar el problema ambiental de les ciutats s’ha d’acabar amb la pobresa urbana.
S’han de realitzar innovacions de baix cap a dalt.Per a aconseguir els impactes a nivell macro s’han de divulgar les solucions exitoses entre els líders locals, incorporant-les a les polítiques públiques sempre que sigui possible.
No es pot aconseguir la transformació sense canviar els antics sistemes d’incentius, les regles del joc i els actors.
La ciutat sostenible ha de comptar amb justícia social, participació política, vitalitat econòmica iregeneració ambiental.
L’interès per la pobresa a les ciutats va ser lleugerament superior durant a Guerra Freda, degut al temor a que els immigrants i la població marginal pogueren portar al govern a règims d’esquerra. Poc a poc, però, les agencies internacionals han començat a reconèixer la importància de les ciutats i de la pobresa urbana, així, l’any 1990, el Banc Mundial i UN-HABITAT vancrear l’Aliança de les Ciutats, per a coordinar la recuperació dels barris marginals. L’any 2001 UN-HABITAT va convertir-se en un programa de ple dret de les Nacions Unides, l’any 2003 la comunitat internacional va fixar una definició comú de barri marginal i al 2004 es va constituir Ciutats i Governs Locals Units.
Tot i aquests avanços el ritme de canvis continua sent massa lent.

Obstaclesper a aconseguir ciutats igualitàries.
Mal govern: es tradueix en una prestació deficient de serveis públics, per la seva banda, la corrupció, el clientelisme i el corporativisme restringeixen la democràcia i agreugen la pobresa urbana.
Violència i prejudicis: l’associació entre pobresa i violència urbana aguditza els prejudicis que restringeixen les possibilitats de vida de la població pobra.Prejudicis anti-urbans: pràcticament tots els països han realitzar un intent per frenar el creixement urbà, moltes vegades utilitzant mitjans coactius o invertint en desenvolupament rural.
Desviació de l’ajuda internacional: l’ajuda al desenvolupament no és donada a reconèixer la urbanització de la pobresa. I si les ajudes es destinen a zones urbanes és freqüent que no arribin als pobres. Elspréstecs i el personal que dedica el Banc Mundial a les zones urbanes són molt inferiors als recursos destinats al sector rural, tot i que els estudis demostren que la riquesa generada a les ciutats acaba finançant les subvencions per al camp. L’opció dels préstecs subnacionals ajudaria a que les ciutats rebessin directament els diners assignats evitant que se’l quedin els governs nacionals.Incentius contraproduents i temor al canvi: els sistemes d’incentius dels organismes d’ajut no tenen en compte les iniciatives contra la pobresa en contextos específics, originats a les comunitats. A més, el sector públic és reaci als riscos, el preu a pagar per una iniciativa fracassada és alt i la recompensa per innovar és petita o nul·la. La fragmentació i la competitivitat entre els organismes...