Lo mejor

Foscor, boira, fred…Eso és el que sentia aquell que posara els peus sobre la vall que


hi havia junt amb la casa de la senyoreta Amèlia. Una dona misteriosa i estranya, que

vist robes negres, quals vestimentes pareixen pertanyer a una època antiga, i que es

portaven anys arrere. Aquella dona, va intentar a tota una classe del meu institut i a dos

professors – que farien de pares- , a passar els pròxims dies en su casa (Transilvania).

Amèlia era molt amiga de la meua professora. La casa era d’estructura gòtica, l’única

decoració de la qual eren gàrgoles de pedra d’un to grisenc. Se situaven en la teulada, o

inclús en els balcons de les habitacions, les quals donaven un poc de por i junt amb la

mansió i havia un xicotet cementeri en que estancava unsilenci estremidor i una boira

que quasi no et deixava veure i un arbre gran enmig del cementeri, Amèlia ho solia

visitar sovint, tant de dia com de nit. Perquè l’avorriment no ens convertira en complets

zombies sense cervell, ens van donar activitats per a fer, visitar el poble, caminar pel

bosc, equitació, escalada, tir amb arco... Un poc de tot per a matar el temps mort.Mentrestant, Amèlia se situava després de les cortines de la finestra de la seua habitació,

que donaven al jardí posterior on solíem fer els exercicis que ens imposaven. Els ulls

d’ella pareixien brillar amb intensitat en quant algú la posava furiosa, inclús arribaven a

canviar de color, algo que em pareixia algo estrany. Li encantava el vi, i les primeres

normes que ens havia dictat quanarribem allí van ser: no obrir les finestres en la seua

presència, ser puntuals en horaris de menjar i sopar, tant com per a anar-se’n a dormir, i

no deambular per la mansió de nit i d’amagat a la cerca d’aventures. Els meus amics i jo

solíem reunir-nos quan teníem l’horari lliure, per a xarrar sobre aquell viatge que nos

estava resultant llarg i avorrit. Una nit en que dormia, unagut crit va ressonar per tota

l’estada, l’única que ho va sentir va resultar ser jo.



Intrigada per saber d’on procedia, em vaig alçar del llit, amb un canelobre antic situat en

el corredor al costat d’un quadre d’un senyor amb un trage negre entre les meus mans

sense fer el menor soroll, la vela il·luminaria el camí, i em dirigia pels corredors

d’aquell foc. Uns desconegutssons em van guiar fins al soterrani. La porta estava

entreoberta i vaig aguaitar en silenci per a sentir la conversació, que dos estaven

mantenint en aquell instant. Vaig reconeixer una deixes veus, era d’Amèlia. Pareixia

realment enfadada – més que mai - , després es va sentir una tercera veu ,que més bé era

com un lament, i pareixia suplicar ajuda. Quan vaig veure que s’acostavena la porta en

vaig anar d’allí corrent molt depressa, en vaig tancar en el meu quart, vaig apagar la

vela i al mateix temps que m’ha m’agava en el llit ple de por, vaig tractar de dormir.


Algo em deia que Amèlia ocultava algo, però no ho vaig saber fins als pròxims dies, en

els que Amèlia s’estava més rara que mai, i no en llevava ull de damunt, crec que

m’havia pillat. Lihavia als meus quatre tot amb detall, i estaven decidits ha ajudar-me

ha esbrinar que diables estava ocultant la senyoreta Amèlia. Tant prompte com van

poder, quan tots estaven ja profundament dormits, el meus amics i jo ens reunim en el

gran saló de reunions. A continuació els vaig guiar fins al soterrani i van tornar a sentir

diverses veus. La por ens va invadir, i vam voler darmitja volta i tornar a les nostres

habitacions, però va ser massa tard. Amèlia ens havia descobert fisgonejant tras aquella

porta. Ella ens havia preguntat que feiem allí, nosaltres tractem de mentir-li, encara que

va ser algo impossible perquè ella de seguida va somriure maliciosament i va suposar el

que tractàvem de fer, després de dir-nos que no ens ficàrem on no ens convenia,...