Locke

LOCKE: UNA INTRODUCCIÓ A LA SEVA TORIA DEL CONEIXEMENT
Ramon ALCOBERRO
BIOGRAFIA John Locke era metge i va viure entre 1632 i 1704, un període que des del punt de vista intel·lectual i polític és d’una gran agitació a Anglaterra i arreu d’Europa. Locke va estar al centre mateix d’aquests canvis, especialment a partir dels quaranta anys, quan abandonà Òxford per vincular-se a la casa de LordAshley Cooper, futur comte de Shaftesbury, fundador del partir liberal [whig]. Va ser amic del físic Robert Boyle (1627-1691), del gran metge Thomas Sydenham (amb qui col·laborà) i d’Isaac Newton. Va tenir breument, fins i tot, responsabilitats ministerials quan Shaftesbury arribà al poder sota el regnat de Carles II d’Anglaterra, però això no fou obstacle per publicar escrits hostils a la vegada aCarles i al seu germà Jaume II, contra els quals conspirà. Viatjà a França tres vegades durant la dècada de 1670 (1672, 1675 i 1679 – quan va estar quasi un any a Montpeller, ciutat famosa per la seva facultat de medicina – cosa que li permeté conèixer un gran nombre de savis i filòsofs i finalment, l’any 1683 després que els instigadors del complot dit de Rye House intentaren sense èxit assassinarCarles i Jaume, es va veure obligat a exiliar-se a Holanda, on va escriure tres textos majors: la CARTA SOBRE LA TOLERÀNCIA (sobre la tolerància religiosa), els DOS TRACTATS SOBRE EL GOVERN CIVIL (sobre la constitucionalitat dels governs) i, especialment, la seva obra més important: ASSAIG SOBRE L’ENTENIMENT HUMÀ sobre els fonaments filosòfics del coneixement. L’hivern de 1670-1671 marcà un puntd’inflexió en la vida i en el pensament de Locke: arribà a la conclusió segons testimonia, J. Tyrrell, un contemporani seu, que «els principis de la moral i de la religió revelada» no podien ser establerts sòlidament si prèviament no s’havia «examinat la nostra capacitat de veure quins objectes són al nostre abast o per sobre de la nostra comprensió». Intentar explicar ‘com coneixem’ (val a dir,el problema de la capacitat humana de coneixement) és una de les preocupacions centrals de l’empirisme. Retornat a Anglaterra després de la destitució de Jaume II, amb la ‘Gloriosa Revolució’ de 1688 que significà el triomf de la monarquia constitucional, Locke continuà escrivint fins a la seva mort sobre temes de filosofia i religió, sense que aquests dos temes esgotessin la seva formidablecapacitat de reflexió. Donà, per exemple, consells econòmics als membres del govern britànic i fou secretari de l’oficina de comerç i colònies entre 1696 i 1700. A QUI S’ENFRONTA LOCKE? CONTRA ARISTOTÈLICS I RACIONALISTES Locke deia que la seva era una «paupertina philosophia», una filosofia pobreta, més centrada a desfer els embolics provocats per la teoria de les idees innates que no pas a explicardefinitivament com és el coneixement humà. Però la seva obra inaugura una nova manera de pensar: l’empirisme. Podem definir l’empirisme com l’afirmació que si bé no podem conèixer la realitat en ella mateixa, sinó només a través de les nostres idees, la ment necessita l’experiència per elaborar-les. Locke, com veurem més endavant, substitueix la

metafísica de la substància i la tesi de les ideesinnates per una explicació psicologista de l’origen de les idees. Locke obre dos fronts de debat en teoria del coneixement: s’oposa simultàniament a l’escolàstica, aristotèlica i medieval, i al racionalisme cartesià. 1.- Pel que fa a l’escolàstica de base aristotèlica, que proposava una teoria del coneixement basada en l’analogia, ell presenta una alternativa basada en la crítica a la noció desubstància. La substància —un concepte elaborat per l’aristotelisme i que Descartes va assumir—, segons Locke no és res més que el suposat (però desconegut) suport [el que està per sota –sub/estare] de les qualitats que són el que realment existeix. En la teoria del coneixement aquest primer qüestionament de la substància obre el pensament contemporani. També contra les restes de l’escolàstica...