Los Dos Campanars

L’obra poètica “los dos campanars” de Jacint Verdaguer (1845-1902) és la cloenda del gran poema “Canigó” que paradoxalment va deixar fora en la seva primera publicació (1986), però que sí va adjuntaren la segona edició (publicada ben a prop de la seva defunció).

“Los dos campanars” com totes les obres de la Renaixença catalana es preocupa per la recuperació dels privilegis de lesantigues tradicions, els monuments històrics i de tot allò relacionat amb la cultura catalana. És per això que Verdaguer en aquest poema ens escenifica un diàleg entre dos campanars –el de Sant Míquel deCuixà i el de Sant Martí del Canigó- que es lamenten de la seva mala sort. Sobreposant-se al temps, i a totes les adversitats, el Canigó (la muntanya: l’obra de Déu) és l’únic que aconsegueix sobreviure“engallardit” pel seu idíl·lic context.

Aquest poema es troba dividit en vint-i-un quintets decasíl·labs amb dues rimes consonàntiques diferents (ABAAB). Les set primeres estrofes serveixend’introducció del poema on se’ns parla d’uns monestirs en ruïnes que es troben inutilitzats i que dia a dia es veuen més devastats pel pas del temps. No és fins la vuitena estrofa quan ambdós campanarsinicien un diàleg que durarà onze quintets en els que es lamentaran de les seves penes i els seus dolors. Les últimes tres estrofes serviran per a que un narrador en tercera persona mostri l’orgull delmonument de Déu i el sobreposi a qualsevol altre que no sigui d’origen diví.

En aquest poema l’autor fa ús de diversos recursos retòrics com veurem a continuació. Ja d’inici el poeta introdueixel poema amb l’anàfora “Doncs ¿que n’heu fet” (vers 1, Doncs, ¿què heu fet, ...) que es repetirà més endavant (vers 6, Doncs ¿que n’heu fet, ...); juntament, també podem veure com en “los doscampanars” l’autor realitza moltes enumeracions com per exemple “àngels i sants” (v.5) o “los pal·lis i retaules, l’or i evori” (v.14). En aquest poema també hi trobem interrogacions retòriques com...