Los Pigmeos, El Pueblo De La Selva.

TURNBULL, C. (1984) [1961] Los pigmeos, el pueblo de la selva. Barcelona: Javier Vergara [publicat també al 2011 com La gente de la Selva per Icaria Milrazones. Col. Antropología.

La gente de la selva es tracta d’una narració ambientada amb el que fou l’antic Congo Belga, avui, República Democràtica del Congo. Es tracta d’un relat de vida, un relat que s’endinsa en la vida dels pigmeosbambuti; els habitants de la selva d’Ituri. Els quals es caracteritzen per ser els últims pobles caçadors-recolectors del món. Però sobretot, es tracta d’una obra que descriu paratges de l’experiència vital de l’autor, Colin Turnbull (1924-1994), el qual, es converteix a dins l’obra amb un personatge especial, que estimava a la gent que tractava. Famós antropòleg angloamericà que despertà la seva atenciósobre els pigmeos amb la seva gran obra.
Alguns autors classifiquen l’obra com un clàssic de la literatura antropològica, on es retracta cada una de les personalitats que hi son presents. La convivència i l’estreta relació que manté amb els pigmeos permet a Turnbull fotografiar i posar de manifest una dimensió completament real i “visible” de les vides d’aquesta tribu. Privilegiant i donant coma resultat la possibilitat que té el lector d’endinsar-se en els significat de les vides i fer-los partícips d’una cultura aliena, una cultura diferent a la nostra. Això ho permet també, perquè l’autor no es va limitar a observar. Participant en cerimònies com el molimo, en rituals de dol, de matrimoni....compartint també la vida dels aldeans negres amb els qui els pigmeos mantenen una relacióintensa, és fàcil descobrir la sensibilitat de Turnbull envers aquesta tribu.

L’autor, reforça, i així queda defensada l’idea en la seva obra, que els individus tenen dret a aparèixer amb la seva història personal, i a no ser entelats per la col•lectivitat. Motiu pel qual, en el relat destaca la presència de cada membre de la tribu i la seva interacció amb els demés. Un anàlisi del totantropològic, qualitatiu. El fet de donar a conèixer personatges com Amina, Kenge, Moke, etc. exemplifica aquest argument.
Així doncs, La gente de la selva, narra la vida en el bosc tropical d’un poble format per homes i dones, cada un amb el seu caràcter particular, i no pas, una cultura abstracta integrada per individus difosos. Els pigmeos es caracteritzen per tenir pocs fills i, dedicar-lis pocaatenció. Quan han complet quatre anys, tant els nens com les nenes abandonen als seus pares per compartir la mateixa cabanya. Aleshores, la pubertat anirà marcada en el moment de la circumcisió i el començament d’una iniciació que dura varis mesos. És durant aquest procés que, els iniciats estan reclutats aprenent rituals, així com les plantes que curen o que els fan invisibles.
Els nens i nenes, hand’adaptar-se a la vida adulta, i aquest és el propòsit del nkumbi. En qüestió de mesos, els nens es converteixen en homes forts i durs, físicament i mentalment. El procés, lluny de ser agradable, és l’única forma, baix les condicions tribals, d’aconseguir l’objectiu.
El sofriment físic, a vegades començava essent un joc per després convertir-se en una cruel prova de resistència física. Els pigmeosprocuren vigilar de prop als seus fills per assegurar-se de que els aldeans no arribin als extrems que, a vegades arriben amb els nens aldeans, encara que després siguin víctimes de cert despreci.
Es tracta d’una tribu amb força restriccions i tabús. Per exemple, si es mullaven, sobretot pel fet de trobar-se al carrer quan plovia, el més segur era que morissin –cal saber però, que pels pigmeos,conceben la mort com un fet natural-. Tenien prohibit menjar segons quins aliments. Com també, els infants tenien prohibit menjar amb els seus parents iniciats. El que resulta menys evident és la raó per la qual els pigmeos es sotmetien a al que ells mateixos consideraven un ritual innecessari i brutal. No obstant això, si accepten que els seus fills ingressin en el nkumbi de forma voluntària...