Marco historico-artístico de franz masereel

Les crisis històriques han provocat sempre un extraordinari aflorament de la cultura ja que son moments de ruptura. En les dues primeres dècades del segle XX en les que veiem com l’art s’intenta emancipar de la societat. Son hereves d’un drama que, des de finals del segle XIX, enfronta fe i raó, lògica i instint, intel•ligència i realitat.
Els avantguardismes desperten immediatament abans odurant la Iª Guerra Mundial per arribar al seu clímax en els anys posteriors i entrar en crisi cap a finals dels anys 1920 – 1930. Serà la segona Guerra Mundial quan s’hauran de posicionar. Ja no son els nacionalismes el que es posa en joc, sinó la pròpia identitat humana.

El segle XIX es caracteritza per la presa de poder d’una burgesia que exalta la Raó i la Ciència. El propi progrés tecnològicserà el dipositari d’unes aspiracions cap a un estat de felicitat generalitzada fruit de la “Segona Revolució Industrial”, la consolidació del Capitalisme i els imperis colonials entre altres coses.
La classe obrera, cada vegada més estesa i unificada en sindicats, segueix lluitant per millorar les condicions de vida i trencar amb l’estructura social europea. En aquests anys es comença a crear ladicotomia política entre Capitalisme i Socialisme.
Aquesta època es tancarà el 1914 amb l’inici de la I Guerra Mundial (1914-1918). Per altra banda, durant la guerra, a Rusia ha triomfat la revolució Comunista ( que amb els anys fracassarà a causa de la corrupció dels seus dirigents)
Després de la guerra es viurà un període de recuperació econòmica que amaga fortes tensions socials iideològiques: El Comunisme es fa fort a Rússia i acaba erigint-se una dictadura d’esquerres bastant allunyada dels primers ideals. A Itàlia pujarà al poder Mussolini amb una dictadura de dretes, supernacionalista i reacia a revolucions socials.
El 1929 es produeix el crack a Estats Units repercuteix a Europa creant recessió econòmica i deixant milions de parats. Això ho aprofitarà Hitler per pujar al podersota la bandera, mescla de socialisme democràtic i nacionalisme polític, fruit en part de la rancúnia d’Alemanya per la resolució de la I Guerra Mundial i d’una societat desinformada i desil•lusionada.
Podríem dividir tres corrents ideològiques:
- Capitalisme: liberalisme burgès i democràcia com a forma de govern
- Comunisme: socialisme obrer + Cooperativisme ( torcat en el cas d’ Stalin)
-Feixisme: nacionalisme descontrolat ( Hitler, Mussolini)
Aquest contrast d’ideologies frontera amb frontera acabarà donant pas a la 2ª Guerra Mundial ( 1939-1945 ), ajuntant les forces comunistes i democràtiques contra les feixistes i nazis. Europa, havent perdut 50 milions d’homes, sortirà del conflicte destrossada.

Pel que fa a l’evolució del pensament filosòfic, la crisi es fa patent en ellde manera que el somni cientifista del positivisme queda relacionada amb la superació del racionalisme. Es tendirà cap a corrents irracionalistes que trobarem en el que podem considerar precursors del pensament contemporani com Shopenhauer, per qui el mon es movia impulsat per una voluntat cega ; o Nietzsche que exaltava els impulsos vitals sobre la raó.
Això donarà lloc en el nostre segle a unesfilosofies vitalistes, entre les quals trobem el pensament d’Henri Bergson, per a qui la realitat es una cosa dinàmica que no pot ser atrapada per la raó sinó per la intuïció. Tot això desembocarà més tard en l’Existencialisme. Amb Keikergaard, entre d’altres, com a precedent, aquesta corrent es troba presidida per l’alemany Martín Heidegger i pel francès Jean-Paul Sartre. Davant les filosofiesessencialistes, Heidegger proclama que la essència es redueix a l’existència. L’home esta fet per “estar en el món”, sense raó i avocat a la mort. D’això se’n deriva una angustia existencial que Sartre treballaria profundament.
Tornant a principis de segle, es pot remarcar el naixement de les doctrines de Sigmund Freud. Enmig d’aquest interès general per lo irracional, Freud es submergirà en...