Marius torres- com un foc invisible


(1) DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT…

El tema del poema és una invocació a la Mort, que el poeta s’hi refereix com a “dolç àngel”, en un moment desesperançat. Però no es tracta d’una poesia on la desesperança hi juga un paper determinant com es mostra en l’adverbi “gairebé” del penúltim vers del poema. La mort i la dolçor angèlica són idees, aparentment, contradictòries però si s’aprofundeix més en eltema, podem concloure perquè Torres utilitza aquest adjectiu per descriure tal destrucció vital. Es tracta d’una elegia perquè és un petit poema d’assumpte planyívol, de dolor. És una poesia commovedora, que contempla amb serenitat el desig de l’arribada de la Mort. En el moment que escriu la poesia, el “jo poètic” s’adona que la vida ja li ha donat prou i que ha patit molt (Dels sofrimentspassats tinc l’ànima madura) i que gràcies a això i a les dificultats que s’ha vist obligat a superar, ha madurat. Prega a la Mort que vingui en aquell precís instant a endur-se’l per acabar amb aquest patiment tant profund. Té peresa de viure i pensa que el fet de morir és elegant, formós, i compara aquesta acció amb una nau sense timó ni vela. Hi ha elements temporals que ajuden al lector a entendreel perquè de la seva invocació: adverbis (ahir-ara-demà, gairebé, encara), verbs en diferents temps (he estimat, em crida, deu ésser).

Aquesta poesia representa un punt d’inflexió en la “història poètica” de Màrius Torres.

El poeta diu que la Mort és dolça perquè és l’estat en què ell no tornarà a patir com a patit en la vida, la dolçor té un gust plàcid, calmós, retorn a l’equilibri, pauinterior; i la vida futura serà salada com a contraposició a la Mort, que significa que serà dura, picant, plena de sofriments, de dolors físics i morals, etc.

El “jo poètic” s’adreça a una figura al·legòrica amb un tractament personificat, i d’aquí s’ha d’entendre que vagi en majúscula: la Mort. És un element espiritual i simbòlic que defineix com a “àngel dolç” perquè en l’avui no gaudeix i volque aquest se l’emporti per tornar a estar bé amb ell mateix.

El final del poema, el narrador expressa aquest desig irrefrenable de morir de seguida, però ésser immortal: morir per sempre.


(2) QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA…

Aquest poema és una estança on el «jo poètic» comunica un canvi d’estat anímic: vol serenitat per la resta de vida que li queda, ja que no oblida que la mort li arribaràsense veure-la a venir.

La primera estrofa és un reclam, un desig per expressar la seva idealitat. El que li agradaria ser, ho fa comparant la seva ànima amb una corda d’un llaüt, vol formar part del llaüt que emet un so a través de la seva corda tensa i melòdica. Demana que el destí no alteri el seu món interior i que sempre sigui ferm sense que es destensi: estar bé en el món. En aquestpoema, la música s’identifica amb l’existència mateixa. Tots els verbs d’aquesta estrofa estan en mode subjuntiu: sigui, pugui. Aquest és el mode idoni per expressar el seu desig.

En la segona estrofa, explica la realitat del «jo poètic». Es mostra realista davant els esdeveniments i les circumstàncies que l’envolten. No es troba com aquesta corda que diu a la primera estrofa tan agradable, sinóque es troba com una corda fluixa, malmesa i que emet sons desagradables, desafinats; per tant, no es sent segur de si mateix i, al ser feble, pot ser vençut amb facilitat. En aquest moment, la seva ànima està corrompuda i no sent el plaer vital. Fins i tot, arriba un punt que ja no pot suportar aquesta vibració i confessa que hauria volgut que emmudís per no sentir-la. Tots els verbs que apareixenaquí estan en present: sóc, vibra.

En l’última estrofa, podem veure com prega al Senyor (apareix un element diví, relacionat amb la religió cristiana) que afluixi les seves melodies per poder així cantar sempre igual, ignorant els desigs, les bogeries i els temors. Finalment, el “jo poètic” es dirigeix cap a la corda i li diu amb sinceritat que li agradaria ser ella perquè llavors seria...