Mas

MÁS PARA QUÉ – de Javier Marías
L’article de Javier Marías és, a grans trets, una crítica sobre el triomf efímer del món de l’esport. Per explicar elseu punt de vista es basa en els Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996. Primer parla del fet que cada cop hi ha més modalitats o esports que fins ara erendesconeguts i que en el fons els úncs que els coneixen són els que els practiquen. I té raó, perquè a la gent no li interessa quants tipus de gimnàstica nous hiha aquell any, ells només seuran al sofà i decidiran veure una de les proves que s’estan realitzant a l’atzar. No és important l’esforç qe hi ha aldarrere (almenys no per l’espectador), ni si aquell esportista realitza un rècord per primer cop: el cert és que la seva glòria l’endemà serà oblidada i maiserà suficient.
Un altre fet que passa molt i que també comenta l’autor és el de les medalles, i no pas perquè no es tinguin en compte o perquè a ningú liimportin, al contrari: tothom vol veure el seu país com el màxim guanyador de medalles dels Jocs d’aquell any. Però el cert és que mai és suficient. Comdiu Javier Marías: “les medalles de bronze no compten perquè podrien haver estat de plata, i les de plata no compten perquè podrien haver estat d’or. I lesd’or no compten perquè podrien haver estat més de les que són”. Els espectadors som exigents amb el què volem, i quan ho tenim no deixem que duri més dedos dies. Tota aquesta situació ens fa viure en una insatisfacció constant provocada per la necessitat de tenir sempre més del que ja hem aconseguit.