Meier i Stiglitz

En la primera part de l’article s’analitza el problema del mesurament del benestar i el nivell de vida de la classe obrera, després ens trobem la historia del perquè va durar tant de temps poder estimar el benestar i aquest nivell de vida. Seguidament ens explica els estudis antropomètrics. Finalment trobem unes conclusions de les investigacions sobre elements crematístics i no crematístics delbenestar dels treballadors i el seu nivell de vida biològic.
Meier i Stiglitz defensen la renda per persona com a bon indicador del benestar. Avantatges que troben: té relació amb els altres elements de vida, escapa a judicis de valor i també serveix per fer comparacions internacionalment. Es va utilitzar per contrastar nivells internacions del benestar. D’altre banda, és un indicador imperfecteperquè: no inclou la desigualtat social, ni l’esperança de vida, nivells sanitaris ni educatius, condicions laborals, temps d’oci disponible, el cost de la vida urbana, degradació del medi ambient o respecte als drets humans. No comptabilitza la producció del treball submergit ni de les mestresses de casa. També prescindeix de la desocupació. En canvi té en compte coses que no genera benestar comara els costos militars.
Aquests fets han fet sorgir altres indicadors alternatius a la renda. El següent és l’Índex Físic de qualitat de vida (IFCV) que inclou l’esperança de vida, la mortalitat infantil i la taxa d’alfabetització. Morris manté que es un bo indicador ja que conté una funció de benestar definida per gaudir de una llarga vida amb la possibilitat de prosperar gràcies al’alfabetització i també perquè en les nacions subdesenvolupades el consum bàsic no es realitza tot a través del mercat, o sigui, la mortalitat infantil i l’esperança de vida capten millor que la renta, la nutrició i la salut.
El pròxim indicador és L’Índex de desenvolupament humà. Aquest s’obté mitjançant el promig del PIB per capità en dòlars constants i ajustats a la paritat del poder adquisitiu,l’esperança de vida al néixer i el nivell cultural.
El tercer indicador és el de Dasgupta i Weale (D-W) que utilitza 6 elements del benestar: PIB per capità, esperança de vida al néixer, taxa de mortalitat infantil, nivell cultural i índex de drets civils i politics.
Aquests indicadors, són més de fe i confiança que la renda per persona, però tot i així tenen defectes com ara:no es veu la desigualtatsocial, prescindeix d’elements importants(renda-IFCV-, condicions laborals, desocupació, degradació del medi ambient i respecte als drets humans. La pregunta és: ¿que és preferible, una renda major o una major esperança de vida? ¿que genera més benestar, uns ingressos molt alts sent semi analfabet o uns suficient però sabent llegir? Tot això ens posa de manifest que no existeix un indicador sintèticque reculli les múltiples dimensions del benestar o que ho faci sense recórrer a judicis de valor. Tot i així no és impossible estimar nivells de vida. Es podrà fer amb el pas del temps quan la renda i els altres elements de benestar experimentin millores. El debat sobre el que va passar durant la Revolució Industrial continua. Malgrat han hagut investigacions sobre elements crematístics i nocrematístics del nivell de vida obrera, el debat ha persistit degut a varis problemes que l’han fet complicar i allargar:
1. Per motius ideològics ,judici al capitalisme.
2. Problemes per estimar els salaris reals; dades que no procedeixen del llibre de nomines, és difícil transformar els salaris nominals en reals. Estimacions dels salaris reals elaborats amb índex del cost de la vida rudimentàriavan ser substituïdes per altres semblants però no definitius. Escollir any de començament i final, ja que entre 1770-1850 a Gran Bretanya van haver-hi canvis en els preus. És difícil esbrinar quina proporció dels treballadors va augmentar el seu poder adquisitiu i quins no.
3. Els salaris reals no ens diuen res sobre les rendes familiars, pobresa, desocupació ni del que va passar amb els...