Merce Rodoreda

Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de
postguerra
per la densitat i el lirisme de la seua obra. És autora de la novel·la catalana
més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot
llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a
revistes, com a fugida d'un matrimonidecebedor i, més tard, quatre
novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual
guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola
treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució
de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra,
trenca el seu silenci de vint anysamb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor
Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el
Ramon Llull. Als setanta retorna a Catalunya on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre
d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és
atorgat el Premi d'Honor de les LletresCatalanes.
Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

BIOGRAFIA
Mercè Rodoreda i Gurguí naix a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com
a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La
seva infantesa és solitària. Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada del'amor del seus
pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors,
aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze
anys, marca la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que
havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certafortuna econòmica el 1921. Ella
té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el
naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una
experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre
havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amicsde la
malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser
internat a l'Institut Psiquàtric Pere Mata de Reus.

És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la
literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.

Inicia una carrera de gran regularitat i deperfeccionament progressiu, que es manifesta en les
col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de
contes i, també, amb la publicació de novel·les. Aquests són anys de molta activitat, durant els
quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és
membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes.

El 21de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere
Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí
Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc
quilòmetres de París En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació
sentimental amb ArmandObiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de
l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels
escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols
opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la
fugida a peu cap a llocs més segurs....