Miau

EL RELAT BREU
1- ANALITZAM DIFERENTS MODELS
1- La princesa i el pèsol, un relat de Josep Carner i Marià Manent.
Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesa de bo de bo. Ell va donar ben bé la volta al món
per trobar-ne una, però sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, però ell trobava
gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de bo; sempre reparavaquelcom que no li acabava
de fer el pes. Així és que a la fi se’n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perquè li calia de mala
manera una princesa de bo de bo.
Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i llampegava, i l’aigua queia a bots i
barrals: era una nit que esgarrifava. Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei
pare, ell mateix, anàa obrir-la. Era una princesa dreta al defora, però malmesa una cosa de no dir
per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d’aigua del seu cabell i el seu vestit, l’aigua entrava pel cim
de les seves sabates i sortia pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.
“Aviat veurem si això és veritat”, pensà la vella reina; però no va badar boca. Se n’anà cap al
dormitori, traguétots els llençols, i deixà un pèsol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que
sí que agafà vint matalassos de llana i els posà damunt el pèsol, i després vint matalassos de ploma i
els posà damunt els matalassos de llana. I allí havia de dormir aquella nit la princesa. L’endemà li
demanaren com havia dormit.
—Oh! Terriblement! —digué la princesa—. Amb prou feines he tancat els ulls entota la nit! Déu sap
què hi havia, al llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest
matí. És terrible!
Tot seguit veieren que devia ésser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de
vint matalassos de llana i vint matalassos de ploma. Ningú sinó un princesa de bo de bo no podia
tenir una pell tan delicada. Així, doncs, el príncepla prengué per muller, perquè aleshores sí que va
estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat al Museu, on hom encara
pot veure’l, si ningú no l’ha robat. I aquesta història és de bo de bo.

2- Gent de mal viure, un relat de Pere Calders.
Del correu no se sap què se’n pot esperar. De debò que per mica que s’hi pensi fa basarda. Un dia,
vaig trobar a la bústiauna carta que deia: “Si ets home, vine demà a les vuit del vespre al carrer de
l’Albada número vint-i-vuit, principal segona”. Era escrita imitant lletra d’impremta, i la signatura es
veia una mica confusa, no se sabia ben bé si era d’home o de dona.
De moment, vaig pensar que es tractava d’algun ximple, o d’una broma barata. Però després (el que
pot la vanitat humana!), em vaig sentirimportant. No tothom rep cartes misterioses, sense comptar
que potser es tractava d’una conquista. L’estanquera de la cantonada de casa feia dies que em
mirava llargament, trigava a tornar-me el canvi i em buscava conversa. Vés a saber...

1

A més, vaig començar a burxar-me a mi mateix: “No ets home si no hi vas”, em deia. I vinga donar-hi
voltes: que si era una bestiesa, que qui sap si no hoera, que ja no es tractava dels altres sinó de la
meva dignitat i de la pròpia estima...
Al final, després d’haver acordat una dotzena de vegades que no hi aniria, vaig anar-hi. A les vuit en
punt trucava a la segona porta del principal del carrer de l’Albada. I la veritat és que no vaig tenir
temps de res: algú se’m va abalançar i em va deixar sense sentits a plantofades. A la casa de socors,tan bon punt em retornaren, em vaig adonar que m’havien pres el rellotge d’or i la cartera amb tres
mil sis-centes pessetes. “I doncs?”, vaig preguntar al guàrdia urbà que em custodiava. “Sí miri —em
digué—. És un sistema nou. Es valen de pisos per llogar i els atreuen per carta. Ja se n’han donat uns
quants casos en indrets diversos.”
Ho explico, encara que no hi quedi bé, perquè serveixi...