Mig segle de vida

MIG SEGLE DE VIDA

M’endinso per aquells carrers que mig segle d’ençà havia recorregut infinitat de vegades amb un únic destí: la casa on la meva família havia viscut generació rere generació desde temps ignots.

Recordo quan encara de jovenet corríem amunt i avall empaitant gats i gossos, jugàvem a fet i amagar fins que es feia fosc i ens cridaven per anar a sopar, i ignoràvem els “sermons”de la gent gran que ens escridassava en esvalotar el bestiar de les cases.

Però passo pàgina, perquè això va ser al segle passat i jo avanço pels carrers del segle XXI: al portal hi ha canallaasseguda en un pedrís erosionat pel pas dels anys jugant a una consola, i de tant en tant sona a la llunyania el motor d’un tractor, estem a l’època de la verema.

Després d’estar rumiant una bonaestona, vaig acabar tenint prou coratge i forces per entrar en aquella majestuosa casa situada al carrer de la Unió amb una façana força deteriorada tot i haver estat antigament pintada pels grans mestrespintors de la família.

Pujo, lentament. A cada pas s’il·luminen el records que he anat enterrant a força d’anys, com si tornés a sentir l’olor de sofre provinent de les tomaques penjades al rebostbarrejada amb la fortor de raïm que comença a fermentar. Pujo lentament els graons de marbre desgastats. Si ens aturéssim a la penombra de les escales ben aferrats al ferro fred de la barana enspodríem veure a nosaltres mateixos anant i venint encegats per la santa innocència de la infància. Finalment, arribo a l’últim esglaó. Una porta de fusta de roure molt ben treballada s’alça ambsumptuositat davant meu com si el pas dels anys no l’hagués afectat per res del món. No obstant això, una fina i lleugera capa de pols la cobreix tal com també ho fa amb la resta d’objectes. Trec una clau de labutxaca i la introdueixo al pany i decideixo obrir la porta.

Tot està fosc. Amb els palpissos dels dits noto un interruptor i el premo. Automàticament, un seguit d’aplics il·luminen el rebedor...