Mill

Utilitarisme
L'utilitarisme és una ètica teleològica que considera que la finalitat de l'acció humana està vinculada a la realització d'accions útils. D'una manera un xic simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò que ens útil per a ser feliços. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat queprovoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat.
Principi d'utilitat, segons la qual una acció és bona si afavoreixl'increment de la felicitat, i dolenta si contribueix a la seva disminució. S'hi identifica la felicitat amb el plaer i la infelicitat amb el dolor.
Concepció moral (felicitat general)
Segons Mill, és un fet que tothom desitja la felicitat general i d'aquí es desprèn que la felicitatgeneral és desitjable. Des del punt de vista lògic, partir d'un fet per provar un principi moral suposa caure en un error del tipus fal·làcia naturalista (salta de premisses sobre "allò que és" a una conclusió sobre "allò que ha de ser". Sempre pot haver algú que anteposi la felicitat individual a la felicitat general.
El deure envers la felicitat
Per a Mill, les questions de l'Estat s'han dejutjar des d'un càlcul utilitarista que maximitzi aquesta suma de satisfaccions i que minimitzi el dolor i el malestar social i també individual. Aquesta proposta resol la contraposició que, en alguns casos, pot aparèixer entre la felicitat personal i la felicitat general a favor d'aquesta última. La felicitat general es fruit de dues motivacions:
-motivacions externes: castigs i recompensesaplicades a partir de les pressions socials..
- motivacions internes: la consciència moral s'ha d'entendre com un sentiment subjectiu de la nostra ment que forma part de la naturalesa humana i es relaciona amb el desig de viure en societat, i amb l'afectivitat i la simpatia emocionals que sovintegen en la vida comunitària.
Reforma moral de la societat
En consonància amb la seva noció de bé comú i dela felicitat general, Mil estableix una jerarquia de plaers que situa les satisfaccions intel·lectuals, l'altruisme i els aspectes comunitaris, i els plaers emocionals i morals per damunt dels més vulgars i sensorials. Aquesta jerarquia implica que hi ha uns plaers més desitjables i convenients que d'altres.
Imaginem un Sòcrates insatisfet. Doncs bé: pot haver estat al llarg de tota la seva vidamés feliç que un porc sadollat i curull de satisfacció. ¿Per què?. La resposta és simple; un porc "perfectament satisfet" (que hagi tingut sempre "tot el que desitja"), només haurà tingut al llarg de la seva vida un sol tipus de plaer: el d'anar ben peixat. Suposem, però, que Sòcrates -simplificant- hagi tingut quatre desigs al llarg de la seva vida: menjar fins quedar tip, anar al teatre a veuretragèdies de Sòfocles, discutir de filosofia amb els seus deixebles i reformar les lleis d'Atenes.


Només cal considerar aquests quatre desigs per comprendre que Sòcrates -al contrari del porc- mai no pot estar "completament satisfet". Però malgrat la seva insatisfacció (a la qual el porc escapa), ell haurà conegut al llarg de la seva vida plaers "més nombrosos" i "més variats" que l'animal enqüestió. I en això consisteix la felicitat a la qual fan referència els utilitaristes.
Hi ha una frase de Mill, al seu llibre Utilitarism que s'ha fet famosa: "més m'estimo ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet". De vegades, se li ha retret que això és una posició poc utilitarista. La tesi de Mill no té, però, res de sorprenent per a qui comprengui la diferència entre els conceptes de"felicitat" i de "satisfacció" en el context en què els usa l'utilitarisme.
"Satisfer els nostres desigs" i "cercar la felicitat" són coses prou diferents.Si per "felicitat" s'entén -com en el cas de Mill- una vida plena de la quantitat més extensa possible de plaers o d'estats mentals agradables, això no es pot confondre amb una pura "satisfacció de desigs".
Reformisme econòmic i social...