Mirades Molt Intencionades

https://www.facebook.com/martingropiusbau

Mirades molt intencionades

La fotografia pot semblar a primer cop d'ull innocent i mundana, sembla dir ben poca cosa: una noia que observa les obres exposades en algun museu o galeria. De totes maneres tard o d'hora aflora la perplexitat o com a mínim la sorpresa, en descobrir que la imatge en qüestió forma part d'una campanya publicitària endegadaper la Fundació Martin Gropius Bau de Berlín, per tal de promocionar l'exposició de l'artista i dissident xinès Ai Weiwei, en concret la seva etapa novaiorquesa del 1983 al 1993.
Aquí, i com qui no vol la cosa, la imatge comença a ser preocupant i a despertar tota mena de dubtes. Què pinta una dona jove i possiblement també de bon veure, ben vestida, amb un bon pentinat i amb certs aires de modeldel tipus que aparèixer a revistes com Elle o Vanity Fair? Què ens volen vendre o que pretenen donar a entendre? Té a veure amb la rauxa compradora d'art1 que inunda avui dia els mercats, a manera i semblança de l'especulació immobiliària? El luxe agermanat amb l'art, encara que aquest últim actuï sovint com a mitjà de protesta precisament contra tota possible especulació (art povera, artconceptual, performances, etc.), contra les injustícies del capitalisme, la degradació moral, la degradació del medi, etc., és a dir, quan l'art menys té a veure amb el luxe i l'hedonisme, semblen associar-nos aquest amb durant dècades s'ha dedicat a combatre o com a mínim això sembla que ens volen donar a entendre.
Evidentment, tot i que la fotografia porti el copyright2 de qui la fet, darrera segurque hi trobem tot un equip de persones el qual ha decidit d'alguna manera les raons per a la seva publicació. Existeix per tant una mirada neutra? La imatge en si, no és mai innocent i menys tenint en compte que per a produir una imatge hi ha d'haver-hi com a mínim alguna de mena de motivació. Per altra banda, segons Gombrich3, les nostres experiències passades i les nostres expectatives, elsnostres desigs i coneixements determinen la nostra percepció del món.
Potser i aleshores, és que pretenen cridar l'atenció d'un determinat public, a ser possible adinerat, i d'aquesta manera aprofitar l'avinentesa per a obtenir alguna mena de suport econòmic (un altre efecte de les “retallades”?)4 a manera de mecenatge per exemple, vendre fons d'exposició sobrants o simplement un públic més elitistaper atorgar prestigi al museu i de passada augmentar les vendes de la botiga de records o el consum de pastissos a la cafeteria, o senzillament que el fet de visitar l'exposició “fa més cool”? No ho sabem, en tot cas, la imatge dóna què pensar.
Així i com a descàrrec, lluny queden doncs les pretensions d'aquell art el qual havia absorbit les influències de corrents tant diversos els quals van desdel marxisme més heterodox o la psicoanàlisi, per a bastir una crítica de la societat postindustrial que incloïa temes com el qüestionament del valor de la tecnologia, la societat de consum, l'alienació o l'autoritarisme. Quan hom s'enfronta a la fotografia el primer que crida l'atenció és el perfil de la dona, l'ull inevitablement es dirigit cap a la figura femenina, el fet que es tracti d'unaexposició en un museu resulta totalment superflu, per no dir, irrellevant. Que l'exposició estigui dedicada a Ai Weiwei5, un artista xinès detestat pel govern del seu país, el qual es posiciona extremadament crític contra els dràstics canvis que ha experimentat Xina des de la seva apertura econòmica, no hi fa res. Les noves funcions de l'art, que per exemple pensadors de l'Escola de Frankfurt6 comHabermas, Adorno, Horkheimer, Fromm o Marcuse7 s'encarregaren d'analitzar, entre les quals i figuren la crítica contra l'alienació o per contra la pretensió de l'art com a il·luminador de consciències, de conservador del moment utòpic d'afirmació de la llibertat i la solidaritat, semblen esvair-se definitivament i la mirada de l'observador mimèticament es concentra en els contorns posteriors...