Mirall trencat (1)

RODOREDA, MERCÈ; Mirall trencat, Ed. Club editor, Barcelona, 1980, 5ª edició

• PRIMERA PART

I (UNA JOIA DE VALOR)
El senyor Nicolau Rovira vol fer un regal a la seva esposa: “Voldria que ens ensenyés una joia, allò que se’n diu una joia”. La Teresa vol una agulla de pit. El senyor Begú, el propietari de la joieria, coneix la història: “el senyor Rovira, a les seves velleses, s’haviacasat amb una noia d’origen molt baix, i vés a saber què hi havia darrera d’aquells ulls que semblaven tan innocents i darrera de tanta bellesa. «Aquests matrimonis de vegades surten bé, pensà, però val més no provar-ho».
El senyor Nicolau tria la millor joia de la casa: un ram de flors de brillants gros com el palmell de la mà. “La Teresa es quedà sense respiració i mogué el cap d’una bandal’altra com si el que estava veient fos un somni i es volgués despertar”, però estava sufocada de felicitat. Tot pujant al cotxe pensà que aquella joia seria la seva salvació.
Al cap de dues o tres setmanes, la Teresa informa el seu marit que anirà a veure la modista i li demana permís per posar-se la joia: “volia que la modista quedés bocabadada”. Ell pensa que la seva dona “és una perla”. Recorda quanla va conèixer i amb quins arguments la va demanar en matrimoni: “tot el que podia oferir-li era la seva fortuna, sabia de sobres que era vell i que cap noia no se’n podia enamorar.” Ella li contestà que s’ho pensaria. La Teresa “tenia un gran problema: un fill d’onze mesos, una relliscada com una casa. El pare es deia Miquel Masdéu, era casat i es guanyava la vida, entre altres coses, encenent iapagant fanals; però feia caure d’esquena. Així que el senyor Nicolau li demanà per casar-s’hi, la Teresa amagà la criatura a casa d’una tia seva i al cap d’uns quants dies digué que sí. «¡I la parada de peix, a tomar vent!».
Com que el senyor Nicolau era capaç de gastar-se una fortuna per fer-la lluir, però li donava els diners amb comptagotes, ella, per tal fer front a les despeses del fill haideat un pla: vol que el joier li compri la joia d’amagat del seu marit. El joier accepta el tracte i ella li insinua que la joia tornarà a les seves mans.
Va a casa de la tia Adela i li diu que la meitat dels diners són per al pare del seu fill, el qual se’n farà càrrec de la criatura. La dona del Miquel estava d’acord: “no sabia, és clar, que fos d’ell”. L’altra meitat dels bitllets la hidonaria quan el nen estigués batejat: “Jo li seré la padrina, perquè quan sigui grandet em pugui venir a veure i jo pugui ajudar-lo: no vull tenir un fill perdut pel món”. La tia Adela assentí a tot.
Surt de la casa i va a casa la modista. Després fingeix un desmai al carrer, és atesa pel farmacèutic i acompanyada en cotxe per un senyor. Quan arriba a casa, diu trobar-se malament. La Felícia lirecull el vestit tacat de fang. Al cap d’un temps, la Teresa pregunta a la majordoma si ha vist l’agulla. Emmalalteix perquè ha de fingir que li han robada i que està molt trasbalsada. Quan el senyor Nicolau s’assabenta: “li agafà una mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida. Tornen a la joieria, el joier li diu que farà fer unad’idèntica.
Aquella primavera, Teresa Goday de Rovira apadrinà el seu fill. Miquel Masdeu ha explicat una història molt trista a la seva dona sobre l’origen de la criatura, però li està terriblement agraït: ha rebut molts diners a canvi. A la Teresa li diu amb llàgrimes als ulls: “Gràcies: sigues feliç i que Déu t’ho pagui”.

II (BÀRBARA)
• La primera vegada que S. Valldaura veu la Bàrbara.Salvador Valldaura, mentre sentia el concert núm.3 de Beethoven, queda captivat per la presència d’una violinista: “Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rínxols que se li escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després, l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena...