Mis huevos morenos

És difícil pensar en un altre cineasta que no sigui Tarantino per portar a terme una empresa tan ambiciosa: d’una banda, restaurar l’esperit polític de l’spaghetti western, especialment el de SergioCorbucci, visiblement antifeixista; d’una altra, atrevir-se a continuar la reescriptura de la història que va començar a 'Maleïts malparits' (2009), ara dinamitant tota idea preconcebuda sobrel’esclavisme a l’Amèrica pre Guerra de Secessió, i per damunt de tot, canalitzar la seva complexa desconstrucció del somni de la democràtica terra de les oportunitats en l’adaptació ianqui d’un mite germànic,la salvació de Broomhilda per part de Sigfrid a L’anell dels nibelungs. Que el resultat sigui una pel·lícula monumental, provocadora i irreverent, és la gran notícia després de la (relativa) decepcióde Maleïts malparits.

'Django desencadenado' comparteix un dels llasts que desenfocaven el seu anterior film, això és, que el protagonista és gairebé un accident, ja que és devorat perl’excel·lència dels personatges secundaris (i dels actors que els interpreten, magnífics). En aquesta ocasió, però, els satèl·lits semblen explicar millor, per contrast o per afinitat, la idea que Django representa:la justícia poètica d’una reinvenció de la història a mida d’uns valors que desafien la correcció política.

Els tres personatges que esmentem –l’àngel de la guarda o el blanc que escup sobre latomba de la intolerància (Waltz); el deplorable oncle Sam, que ha convertit l’esclavatge en una perillosa síndrome d’Estocolm (Jackson), i el terratinent sàdic i falsament refinat (DiCaprio)– fan enDjango, donen forma al seu heroisme venjatiu. És el triomf de la voluntat d’una raça que necessita sentir-se alliberada dels opressors, triomf que encara ressona contra els murs de la intransigència.Tarantino torna a demostrar que sap modular com pocs la llarga durada de les seqüències i convertir la paraula en fletxa enverinada, malgrat que en l’epíleg, un punt precipitat, es nota que li...