Mite de Sisif

 
El mite de Sífif 
Sísif era un rei llegendari de la ciutat grega de Corint , fill d’Èol. És un personatge 
cèlebre per la seva astúcia i per la manca d’escrúpols. És famós pel terrible càstig que li va imposar Zeus per haver revelat que ell mateix havia raptat Egina, la filla 
d’Asop. Zeus el va fulminar i el va enviar als Inferns, on el condemnà a empènyer eternament fins al cim un enorme roc que davallava dalt d’un pendent. Quan la 
roca arribava a terra, Sísif l’havia de tornar a pujar fins al cim. 
Tota la joia silenciosa de Sísif consisteix en això. El seu destí li pertany. La seva roca és la seva cosa. De la mateixa manera, l'home absurd, quan contempla el 
seu turment, fa callar tots els ídols. En l'univers sobtadament tornat al seu silenci, s'aixequen les mil petites veus meravellades de la terra. Crides inconscients i 
secretes, invitacions de tots els rostres són el revers necessari i el preu de la victòria. No hi ha sol sense ombra, i cal conèixer la nit. L'home absurd diu sí, i el 
seu esforç; no tindrà final. Si hi ha un destí personal, no hi ha un destí superior, o, 
en tot cas, no n'hi ha sinó un, que ell considera fatal i menyspreable. D'altra banda, se sap l'amo dels seus dies. En aquell instant subtil en que l'home es gira 
sobre la seva vida, Sísif, tornant a la roca, contempla aquesta sèrie d'accions desvinculades que esdevé el seu destí, creat per ell, unit sota la mirada de la seva 
memòria i aviat segellat per la seva mort. Així, convençut de l'origen absolutament 
humà de tot el que és humà, cec que desitja veure i que sap que la nit no té final, està sempre en marxa. La roca continua rodolant. 
Deixo Sísif al capdavall de la muntanya. Sempre torna a trobar la seva càrrega. 
Però Sísif ensenya la fidelitat superior que nega els déus i aixeca les roques. També ell considera que tot esta bé. Aquest univers sense amo per sempre més 
no li sembla estèril ni fútil. Cada un dels grans d'aquesta pedra, cada fragment ...