Modalització (Valenciá)
Páginas: 6 (1371 palabras)
Publicado: 5 de noviembre de 2012
LA MODALITZACIÓ
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquestconcepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de lallengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixosque expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbsperformatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors:molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bontros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és unase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra.Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbalsde 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius....
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquestconcepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de lallengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixosque expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbsperformatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors:molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bontros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és unase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra.Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbalsde 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius....
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.