Model D'Intervenció En Crisi

MODEL D’INTERVENCIÓ EN CRISIS

































EL MODEL D’INTERVENCIÓ EN CRISI

1. BASES CONCEPTUALS, OBJECTIUS I METODOLOGIA
Una crisis és un estat temporal de trastorn i desorganització, caracteritzat principalment, per la incapacitat de l’individu, a l’hora d’abordar situacions particulars, utilitzant els mètodes habituals per la resolució de problemàtiques, amb la finalitatd’aconseguir un resultat, que en funció del mètode emprat, pot esdevenir positiu o negatiu.

Segons el camp semàntic, la crisi prové del terme xinés “weiji”, que correspon a dos caràcters, que signifiquen perill i oportunitat quan succeeixen simultàniament. En anglès aquest mateix terme, equival a prendre una decisió. En canvi, les derivacions de la paraula grega, indiquen discerniment, així comtambé un punt decisiu en el qual es produirà un canvi per a millorar o empitjorar una determinada problemàtica o situació.

Tots els éssers humans poden estar exposats en certs moments de les seves vides a experimentar una crisis. Aquesta és caracteritzada per una gran desorganització emocional, pertorbacions i trastorns en les estratègies prèvies a l’enfrontament d’un problema. L’estat de crisis estàlimitat en el temps ( l’equilibri es recupera entre quatre i sis setmanes), i casi sempre es manifesta per un succés que el precipita.
Els diferents successos que poden provocar un estat de crisi poden ser previstos o imprevistos.

Els primers són aquells que corresponen a les diferents etapes que es produeixen en el desenvolupament vital de la persona. Alguns exemples podrien ser: l’adolescència,el matrimoni, un embaràs o naixement d’un fill o el fet de jubilar-se. En canvi, el segon concepte avarca temàtiques tan importants com la mort, un procés quirúrgic, el diagnòstic d’una malaltia, el divorci, la desocupació o els desastres naturals. Alguns d’aquests successos, són universalment devastadors, de manera que casi sempre són capaços de precipitar una crisi.

Tot i això, altres nofaciliten la crisi per si mateixos, sinó que han de contemplar-se en el context del desenvolupament total de l’individu. Cal destacar, que per Rapoport el fet més important, és detectar quin significat li atribueix l’individu, al fet que dóna lloc a la crisi, ja que per a un determinat subjecte, un fet pot comportar una crisi, en canvi en un altre, pot ser simplement una sèrie de successos ordinaris.Nowak suggereix que l’impacte d’un succés particular depèn dels temps, la intensitat, la duració, la freqüència i el grau d’interferència amb altres successos del desenvolupament de l’individu.

Segons Taplin, una crisi es produeix quan un individu rep una nova informació que és completament dissonant amb el que aquest esperava, o per contra, aquesta entra en tals quantitats, que l’individu no esveu amb les facultats necessàries, com per assimilar-la. Depenent de com aquest subjecte faci front a aquesta crisi, es pot reafirmar la seva imatge com un aspecte negatiu, o convertir-se en una oportunitat per a millorar i seguir endavant amb la seva vida, afrontant el que aquesta li ha comportat.

Halpern determina una sèrie de sentiments que corresponen a l’estat emocional, en el qual es situenels individus que pateixen una crisi. Els símptomes als que fa referència són els següents:
• Sentiment d’esgotament, desemparament, inadequació, ansietat i confusió.

• Símptomes físics: desorganització del funcionament en les seves relacions laborals, familiars i socials.

Sobre el trastorn en l’afrontament de la problemàtica, la pertorbació de la crisi, ja sigui mitjançant una amenaça oun estat d’estrès, dóna lloc a situacions difícils de solucionar, i qüestionen tots els recursos dels quals disposa l’individu per a resoldre’ls.
Caplan resumeix en set característiques la conducta que hauria de tenir un individu per afrontar de manera efectiva una determinada crisi:
1. Explorar activament resultats reals i sol·licitar informació

2. Expressar sense reserva sentiments...