modernitat autors

LA MODER ITAT
1. RACIO ALISME

- A partir del segle XVI
Raó
Fe

Reivindicació de la raó enfront de la fe

Àmbit de les ciències. Utilitza i reivindica les llengües romàniques.
Àmbit de la teologia, de l’escolàstica. Utilitza el llatí com a llengua.

. Hi ha una ruptura amb l’autoritat del passat (renaixement es caracteritzava pel reconeixement de
l’autoritat del passat. Renaixementmira al passat, la modernitat mira cap a endavant.)

- El segle XVII és el segle de la raó, del poder de la raó. L’ésser humà confia en si mateix, en el poder del
seu pensament.
. El pensament és capaç de captar la llei, la regularitat i l’ordre natural.
. La naturalesa apareix pel racionalisme com a pensable, susceptible de ser compresa per la raó.

- Apareix l’amor a la regla, a la norma.La norma o llei natural sorgeix del desig d’universalització.
. S’intenten institucionalitzar les llengües (Acadèmies de les llengües), les religions, les fronteres,
els estats, fins i tot les ciències.
. Apareixen les acadèmies de les ciències i les societats científiques (The Royal Society a Londres
o Le Jardin du Roi i L’Académie des Sciences a París).

- Hi ha per tant un procés deracionalització, de portar la raó a les distintes esferes de la pràctica social i
prenent com a eina essencial les matemàtiques.
. Les matemàtiques es convertiran en l’exemple de racionalitat, de llenguatge racional.

- El mètode és la regle de l’intelecte, de la raó. El mètode és pel racionalisme la garantia del paral·lelisme
exacte entre l’ordre gnoseològic (raó) i l’ordre ontològic (cosmosordenat racionalment).
Ordre gnoseològic
Ordre ontològic

Àmbit de l’esperit, del subjecte.
Àmbit de la naturalesa, de l’objecte.

. El criteri de certesa és la claretat i la distinció; és a dir, tot allò que es presenta a la meva raó
de forma clara i distinta, és perquè és racional i per tant tinc la certesa de la seva veritat.
. El pensament, d’aquesta manera, es converteix en legislador,és a dir, el pensament (la raó)
decreta què pot ser i què no pot ser. Si puc pensar les coses, és perquè les coses són (existeixen).

- Una vegada alliberada la raó de la fe, només quedarà per conèixer els seus límits (I.Kant, segona meitat
del segle XVIII).

1.1. ESPI OZA (1632-1677)

- De sortida critica a Descartes

És impossible trobar el mètode que pugui garantir l’èxit de la raóCom podem trobar el mètode? Amb la raó? I quin mètode garanteix que la raó trobarà el mètode
adequat?

- Per Spinoza el coneixement és la contemplació de l’ordre de les idees, que és l’ordre de l’ésser. Per
aconseguir-ho la raó s’ha de desfer de les miratge de les imatges i de l’ambigüetat de les paraules.
. Les paraules, els conceptes, són limitacions d’un concepte més extens. Pensar iproduir conceptes
és limitar, posar fronteres a allò que és infinit, indeterminat, el gènere suprem: la substància.
. Espinoza defineix la substància com a “...allò que és en si i es pensa per si mateixa, és a dir, és
el concepte que no necessita d’un altre concepte per a ser format” (Ètica, Llibre I)
. La substància no pot ser nomenada (delimitada) pel llenguatge, només podem pensar-la de formaindeterminada, ja que és indeterminada.
. La idea de substància és prèvia a qualsevol coneixement i sense ella res pot ser conegut.
. L’ordre del coneixement ha d’anar de l‘universal a allò particular, és per tant un procés
descendent. Quan més concret i particular es fa el nostre coneixement, més pobre es fa
ontològicament.

- Per a Descartes Deu és transcendent i creador de duessubstàncies: esperit (res cogitans) i matèria (res
extensa). Per a Spinoza Deu és productivitat infinita que s’ofereix en una infinitat de nivells de l’ésser,
entre els quals està el pensament i l’extensió.
. Deu, com a principi dinàmic, es naturalesa creadora.
. Deu, vist estàticament o com a resultat, és naturalesa creada.
. Aquesta idea de Deu és el que s’anomena Panteisme: res sorgeix de Deu, tot...