Moma 20 anys

Sembla que fos ahir i ja fa 20 anys que gaudim de MOMA TEATRE. Comence aquestes ratlles amb una frase tòpica, però caldrà canviar de to, perquè si algunacosa ha fet MOMA en aquestos anys ha estat trencar esquemes i estructures per oferir-nos un teatre diferent, coherent i sòlid. I com a conseqüència d’açò, avuipodem dir, que MOMA té un segell, en allò que fa i programa, que dóna seguretat a l’espectador vertaderament interessat pel Teatre.
Es faria molt llargcomentar totes les obres, però puc assegurar que cadascuna d’elles em porten el seu record especial. Com, per exemple, el comentari sentit i sincer delinoblidable amic Paco Manzaneque després d’una de les varies representacions a les que vaig assistir de “La cantant Calva”, crec que va ser a Alzira, que em deia:“Obres i personatges com aquests són els que fan que no pugues mai deixar d’estimar el teatre”. Sempre recordaré aquell cap de bombers tan absurd, tan real.
Iqui pot oblidar aquella xiqueta que plorava i cridava desesperadament, aquell mestre boig i aquella serventa sinistra de “La lliçó”? Tota una “LliçóMagistral” de Teatre! Després de la representació a Carcaixent comentava amb Pep i Cristina que m’havia semblat tocar el cel amb aquell muntatge i les sevesinterpretacions.
Gràcies Carles, gràcies MOMA per haver-nos fet sortir del teatre tantes vegades amb aquest sentiment tan difícil d’explicar. Catarsi? No ho sé. Jodiria, satisfacció, sensació de llibertat que et fa sentir més viu.
Endavant MOMA, endavant Carles per vint, trenta, quaranta... anys més.