monitora teatro

AQUÍ NO PAGA NI DÉU

Acte primer. Escena setena

Joan: Marga, què fas? Entra, dona… (entra Marga plorant) Però, Marga, Què tens?, Per
què plores?
Antònia: La pobra estava sola a casa i, en veure entrar a sac tants policies, s’ha emportat
una impressió… Imagina que un d’ells, un desvergonyit, volia palpar-li la panxa.
Joan:Quin cabró! I per què?
Antònia: Perquè estava convençut que en comptes d’una criatura, portava arròs i farina. Tu
què creus?
Joan: La mare que el va parir!
Antònia: Jo li he dit que vingués a casa. He fet bé?
Joan: Molt bé, Antònia, molt bé. Ajuda-la a treure’s l’abric.
Marga: No, gràcies.
Joan: Va, dona, com si fossis a casa teva.Treu-te’l.
Antònia: Ai, deixa-la tranquil•la. No t’ha dit que no vol? I si té fred?
Joan: Aquí dins fa calor.
Antònia: Fa calor per a tu, però per a ella fa fred. Les dones prenyades sempre tenen fred. Jo
crec que té febre i tot.
Joan: Que està malalta?
Antònia: Clar: va de part.
Joan: ja?
Antònia: Com que ja? I tu què saps? Fa mitja hora ni tan solssabies que estava
embarassada i ara t’estranya que vagi de part.
Joan: És que em sembla... Com t’ho diria?, una miqueta prematur.
Antònia: Torna-hi! Tu què saps si és prematur o no? És que vols saber més que ella?
Prematur!
Joan: Escolta, si va de part, convindria cridar un metge. O millor una ambulància.
Antònia: Tens unes idees, fill meu! Sí, home,cridem una ambulància i anem per tots
els hospitals i les clíniques, buscant un llit lliure. Que no saps que els de la
Seguretat social hem de reservar llit, com a mínim, un mes abans?
Joan: I per què no l’ha reservat?
Antònia: Això, molt bé. Sempre hem de fer-ho tot nosaltres. Quedar-nos prenyades,
parir i reservar el llit. I per què nol’ha reservat el seu home?
Joan: Però, si no ho sabia! Què havia de fer? Imaginar-s’ho?
Antònia: Quina excusa. Els homes, sempre tan còmodes. Ens doneu el sobre amb la
nòmina i, au! Apanya’t. Feu l’amor, perquè desfogar-vos és sagrat, i després
... Quina sorpresa! Va, pren-te la pindoleta. I no importa si la noia és
catòlicafervent i, de nit, somia que el papa li diu en polonès: “Això és pecat!
Has de procrear!
Joan: A poc a poc! Des de quan estàs prenyada Marga?
Antònia: I a tu què t’importa? Mira quin altre!
Joan: Dona, és que només fa cinc mesos que s’ha casat.
Antònia: I què? No es poden haver ficat al llit abans? Tu també ets més papista que el
Papa.
Joan:Però si el seu home m’havia dit que la primera vegada que ho van fer ja eren
casats.
Marga: El meu Lluís és capaç d’explicar les nostres intimitats? Ai, senyor! El meu
Lluís?
Antònia: No m’ho puc creure. Explicar coses tan íntimes al primer que passa! Ai els
homes!
Joan: Escolta, jo no sóc el primer que passa. Sóc el seu millor amic.Em demana
consell sempre, perquè sóc més gran i tinc més experiència.
Antònia: Ja! S’han de sentir unes coses! (Truquen a la porta.) Qui és?
Veu: L’autoritat. Obrin!
Joan: Una altra vegada?
Marga: Ai senyor! Ho sabia!

Fragment de l’escena vuitena.

Entra una brigada de la guàrdia civil.

Joan: Bona nit. Una altra vegada vostè?
G.civil: Comdiu?
Joan: Perdoni. L’havia pres pel d’abans.
G. civil: Ja n’hi ha prou de fer el graciós. Surti de davant i deixi’m treballar.
Antònia (a Marga): Queixa’t!, Plora!
Marga: Aauuuu! Aaaiii!
G. civil: Què li passa?
Antònia: Que va de part, la pobra.
Joan: Part prematur: de cinc mesos.
Antònia: Fa un moment que ha tingut una crisi, perquè un policia volia tocar-li...