morfologia

MORFOLOGÍA: Disciplina que defineix la composició (forma) de les paraules = estructura interna; relació entre els elements dins de les paraules. També, és la part de la gramàtica que estudia la forma de les paraules. Per tant, l’objecte d’estudi és la paraula.

SINTAXI: Relació de les paraules dins l’oració; relació entre els elements dins l’oració.

FLEXIÓ  Gènere, nombre, tipus deparaules...


Morfologia

FORMACIÓ DE PARAULES  Prefixació, sufixació, composició, reduplicació...

CONCEPTES GENERALS DE L’ANÀLISI MORFOLÒGIC

Morfologia: s’ocupa de l’estructura interna de les paraules, les quals estan composades per constituents. Aquests tenen significats similars o iguals.
Per exemple: el morfema de plural (mar + -s = mars, més d’un mar), el prefix pre- (preromà= abans dels romans / prehistòria = abans de la història).

La morfologia és una disciplina lingüística, com la sintaxi (que s’ocupa de l’ordre de les paraules i les seues funcions), fonètica i fonologia (que s’ocupa dels sons de les paraules), semàntica (s’ocupa del significat de les paraules), ortologia (que s’ocupa de la bona dicció), lexicologia (que s’ocupa de la forma de les paraules),etc.

Morfema (com a unitat
La morfologia mínima)
UNITATS MORFOLÒGIQUES estudia dues
unitats. Paraula (com a unitat
màxima)

 FLEXIÓ
 FORMACIÓ DE PARAULES


PARAULA: Unitat màxima d’anàlisi per a la morfologia, però unitat mínima d’anàlisi per a la sintaxi.

MORFEMES: Cadascun dels constituents mínims de la paraula, dotats de significat o funció.
Exemple:antimentalisme
Anti/ment/al/isme
Anti-: prefix, que dóna significat d’oposició
-ment-: nucli, arrel, lexema.
-al-: infix, dóna el significat de relatiu o pertanyent a...
-isme: sufix, dóna el significat de corrent o moviment.


Tipus de morfemes
 ARRELS (morfema central)
 AFIXOS (modifiquen l’arrel, aporten més significat)
 PREFIXOS (davant)
 SUFIXOS (darrere)

Altraclassificació
 GRAMATICALS (marquen les propietats flexives: gènere, nombre, ... per a substantius, adjectius, determinants i alguns quantificadors; persona i cas per als pronoms; aspecte, temps, mode i conjugació per als verbs).
 NO GRAMATICALS (no tenen significat lèxic, no flexius, com l’arrel).


VARIANTS MORFOLÒGIQUES I FONOLÒGIQUES DELS MORFEMES

El mateix morfema pot presentar diversesformes; per exemple, el morfema de plural (pot ser –s, -es, -os, -ns, etc.) o el verbs ser (sóc, ets, ...)

Cal diferenciar entre morfema (constituents de la paraula) i morf

al·lomorfia: el morfema presenta diferents al·lomorfs. Aquests són cada forma concreta que agafa un morfema, l’aparició fonològica que adopta. Tenen un caràcter idiosincràtic1, són imprevisibles; ja que les causes queexpliquen els al·lomorfs, no sempre serveixen per explicar d’altres. No obstant, hi ha tres grans grups.


1. Canvi fonològic2, fonètic i analògic3 produïts al llarg de la història de la llengua.
Són previsibles, perquè depenen del context fònic. Per exemple: groc/grogor = c  g (perquè la -c- es col·loca al final, o siga, és sorda; en canvi al col·locar en posició intervocàlica es sonoritza esconverteix en -g-.


2. Al·lomorfia per l’existència de mots cultes i patrimonials procedents del llatí.
Mot culte: no ha experimentat canvi des de llatí, o bé, ha experimentat poca transformació, s’assembla més a la paraula llatina. Per exemple: duple.
Mot patrimonial: ha experimentat molts canvis de del llatí. Per exemple: doblar.


3. Supleció, confluència de formes procedents d’ètimsdiferents (cas més extrem).
Per exemple els verbs ésser i anar, canvien totalment l’arrel.

AL·LOMORFIA4
a) Canvi fonològic5, fonètic i analògic6 produït al llarg de la història de la llengua.
Per exemple: rideo < riure  ric, riu, riem... És a dir, canvia el lexema riu- per ri- per l’evolució històrica.
Són previsibles, perquè depenen del context fònic; per exemple: groc (cons. final) /...