Musica profana (en catalán)

4. Música profana o popular

4.1- Orígens de la música profana

4.1.1- On apareix i quin es l’origen de la música profana

Pels darrers segles de l’Alta Edat Mitjana, s’inicia en els pobles d’Occident un desvetllament cultural que afectà totes les manifestacions de l’esperit.
L’acció d’acompanyar a una acció escènica amb un complement musical es quelcom molt antic. En aquest cas,la incorporació pot limitar-se, o bé a una simple funció ornamental, o pot consistir a erigir-se en factor essencial de la dinàmica dramàtica. En qualsevol dels 2 casos, ens estem referint a la música litúrgica, però sempre prenent-ho com un necessari punt de partida per poder després entendre el sorgiment de la música profana o popular.

Veiem com el cant gregorià anirà evolucionant, gracies alstropos, a tindre un caire pròpiament teatral. En un principi, a aquestes interpretacions, hi mancaven el diàleg, els personatges i l’acció escènica. A començament del segle X s’introdueix el diàleg i lentament s’inicia el camí cap a atorgar “acció real” a l’acció mental continguda en les paraules. Com veiem, les primeres manifestacions del teatre musical van lligades a l’evolució de la litúrgia,vinculant-se essencialment a la celebració de les principals festivitats de l’Església, com per exemple l’escenificació de la Nit Pascual, Nadal, Reis i dramatitzacions de diverses histories de la Bíblia com la de Daniel en el fosso dels lleons, la matança dels Innocents per part d’Herodes, y moltes altres més. Amb el temps, l’acció es va ampliar per incloure els incidents que precedien i seguiena l’escena originaria. A mida que els temes d’aquestes representacions s’anaven ampliant i que l’actuació es tornava més realista, s’introduí el diàleg parlat, com ja he esmentat.
També es feien obres d’intenció moral que utilitzaven la poesia, la música y la comèdia para ensenyar al poble.
Finalment, les representacions es van separar del servei eclesiàstic habitual; himnes i cançons de cairepopular es van introduir per sumar-los als cants, i els textos es van convertir en una mescla de llatí i llengua popular.

El fet que Catalunya incorporés aviat al seu règim litúrgic el ritus romà (segle IX), particularment ric en episodis viscuts, explica el gran predicament que en els posteriors períodes tingué el drama litúrgic, el desenvolupament del qual tingué una participació decisival’aparició de llengües vulgars i la seva progressiva utilització pels diferents estaments socials.

Fins el moment, pot arribar a semblar que només el clericat i l’església tenien veu i vot en la matèria musical, o vist d’un altre manera, que el poble fos orfe de qualsevol expressió lírica que no s’avingués a les regles imposades per la norma canònica del gregorià o del polifonisme litúrgic.Evidentment, es cert que tant a Catalunya com a la resta del món occidental, el gran corrent musical de les primeres centúries de l’etapa medieval (com tants d’altres aspectes de la cultura i de l’art en general) estigué en mans de l’església, però l’afany de comunicació i d’expressió del poble, empresonats en unes estructures rutinàries, fa sorgir una fissura entre l’art oficial i eclesiàstic en la quals’obre camí una nova manera d’entendre la música. El variat mostrari de sentiments continguts en la complexitat anímica i mental de l’home, difícilment podia canalitzar-se a través, tan sols, del cant litúrgic. A més, es produí una ofensiva de les noves parles populars enfront d’un llatí que cada cop perdia més atributs com a llengua viva, allunyant-se cada cop més de les noves realitatsespirituals i socials que naixien i s’imposaven. Amb aquest canvi de tendència, els nous llenguatges en procés formatiu s’anaren convertint poc a poc en nous instruments d’invenció literària. El primer poeta-compositor que va escriure en llengua vulgar, és a dir, que no ho va fer en llatí, va ser Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc.
La conseqüència immediata...