Nacionalismes Musicals Si Ntesi 2014

a) Nacionalismes musicals (segona meitat s. XIX)
A la segona meitat del s. XIX es van anar intesificant els sentiments nacionalistes impulsats per la burgesia, que ptretenia formar estats lliberals independents dels grans imperis que dominaven Europa (unificacions d’Alemanya i d’Itàlia).
Així els països buscaran profunds valors nacionals i, sovint, les seves expressions musicals estaran moltlligades a les dels seus propis folklores (s’introduiran nous instruments, nous colors musicals, noves estructures rítmiques, música més descriptiva.)
b) Rússia: Mussorgsky
La música russa, fins al segle XIX, estava desprovista de personalitat pròpia a causa del domini poderós que va exercir l’òpera italiana i la música ortodoxa d’origen bizantí. Aquest panorama, però, començà a canviar després deles invasions napoleòniques, les quals despertaren en el poble rus un fortíssim sentiment nacional que fou recollit musicalment per Glinka, pare del “Grup dels cinc”.
El “Grup dels cinc” estava format per: Borodin, Mussorgski, Balkirev, Cui i Rimskij-korsakov. Tots ells coincidien en un esperit típicament nacionalista: detestaven el teatre de l’emperador amb els seus valsos importants. Preferienescriure música a partir del cant i el ball popular, aprofitant per fer conèixer a la resta del món els costums i tarannà de la seva nació, fins aleshores molt ignorada pes conjunt d’Europa.
Mussorgsky és un dels compositors més importants del grup i escriví Quadres d’una exposició. És una famosa suite de quinze peces que originàriament composà per piano, però és més coneguda en la forma orquestradaper Maurice Ravel. Aquesta obra s’inspira en una exposició pòstuma de pintures de l’artista Hartmann, gran amic del músic. Talment com en un homenatge el compositor va voler dibuixar en música alguns dels seus quadres exposats.
c) Rússia: Txaikovski
Paral·lelament al “Grup dels cinc”, es crea un corrent ideològic d’un grup de músics que preferien estar integrats en una música més internacional ique es declararen obertament contraris als principis nacionalistes del “Grup dels cinc”, els anomenem els “Europeistes”. Els seus principals representants foren: els germans Rubinstein, Txaikovski i Rachmaninov.
Txaikovski va escriure un ballet anomenat El trencanous. Es tracta d’una suite de ballet que ens transporta cap a un paisatge imaginari, carregat d’inspiració i fantasia (el Regne de lesLlaminadures). És la vigília de Nadal i a Clara li han regalat un estrany i vell trencanous. Entrada la nit el baixa a buscar i descobreix que els soldats de joguina lluiten amb les rates, amb el seu cruel rei al davant. Clara fa que les rates fugin i declara el seu amor al trencanous, alliberant-lo així del seu encanteri i converint-lo en un meravellós príncep enamorat.
d) Bohèmia: Smetana.
Aquestés, possiblement, el cas més espectacular de nacionalisme. Situat al cor d’Europa, Bohèmia no havia quedat al marge de l’evolució musical europea, sinó tot el contrari, l’havia viscut profundament. Les motivacions que tenia el nacionalisme musical bohemi eren polítiques. Els moviments revolucionaris de 1848, en els quals Bohèmia intentava alliberar-se del domini austríac, van canviar lesaspiracions d’un música anomenat Smetana, el qual va sentir la necessitat de donar a conèixer el seu país. “La meva pàtria” és un recull de sis poemes simfònics on el número dos, titulat “El Moldava” , descriu tot el transcurs d’aquest riu des del seu naixement fins que arriba a la ciutat de Praga, la capital.
e) Noruega: Grieg
Possiblement per l’aïllament que Noruega pateix pel clima i l’orografia, elfolklore noruec sí que és ric, diferent i autèntic. La necessitat de donar-lo a conèixer per tot Europa va fer de Grieg, un compositor i viatger incasable, amb interminables gires de concerts amb ell com a director o pianista. Grieg no va escriure ni òperes ni simfonies ja que va preferir dedicar-se a la música de cambra i, sobretot, a la composició de cançons, moltes de les quals estan escrites...