Nada hay nada

El dia del meu dinovè aniversari va ser com qualsevol altre.
Jo sabia que era un any més gran, sí, però tant se me’n donava perquè el balanç d’aquests tres- centsseixanta-cinc dies que havia de celebrar era exactament equivalent als tres-cents seixanta-cinc dies cor-responents a l’any anterior. O sigui prescindible. Malgrattot, vaig intentar trobar-hi la part positiva i vaig arribar a la conclusió que valia la pena fer anys perquè, si més no, rebria un regal. Vaig passar, però, de lesespelmes, que comporten nostàlgia, records i el compromís de ser feliç. Una estupidesa. No vaig voler donar cap transcendència especial a la data perquè la meva vida noera per llançar coets. Em vaig arrecerar en la rutina habitual de llevar-me, fer els exercicis de gimnàstica, dutxar-me, esmorzar, estudiar, dinar, mirar una estona latele, llegir i esperar la visita sorpresa amb un somriure. No em va ser difícil, em conformo amb ben poc.
Una setmana abans m’havia demanat si tenia algun caprici,algun desig especial. Sé que estava dis-posat a comprar-me qualsevol fotesa, un vestit, unes sabates, un iPod. Però jo no volia res que es pogués pagar amb diners ili vaig demanar que em portés a la platja. El meu somni era llançar-me al mar des d’una roca, capbussar-me amb els ulls ben oberts, nedar crol fins a quedar-me sensealè i surar panxa enlaire, al capdamunt de les crestes d’escuma, bressolada per les ones. Volia sentir-me lleugera, lliscar com un peix i perdre’m en l’horitzó finsque el meu cos blanc fos només un puntet que esquitxés la monotonia del blau.
Em va dir que potser algun dia, i em va regalar la novena temporada de Friends.