Nada

sotsinspector Lozano és davant de la porta del pis dels senyors Molina recuperant l’alè. S’ha
posat l’americana grisa, la que va estrenar en el casament del fill ara farà set anys, i la corbata deseda amb irisacions vermellenques. Se sent encarcarat i de cop i volta li passa pel cap que potser la
corbata és massa virolada. Sempre pateix pel vestuari. En aixecar el braç per prémer el timbre,s’adona que li suen les mans. No li agrada visitar gratuïtament la gent, però ha de fer-ho. És una
visita de cortesia. Si no tingués aquest gest, li quedaria la recança d’haver deixat un calaix oberti no
podria dormir a les nits. S’eixu-
ga el palmell de les mans amb un mocador de paper que troba a la butxaca dels pantalons i respira
feixugament. Li ha costat pujar els tres pisos pels quilosde més o pels anys, vés a saber, però és un
home resolutiu i per molta angúnia que li faci, vol donar ell mateix la notícia al matrimoni Molina.
No se’n poden assabentar per d’altres i el telèfon,al cap i a la fi, no és altra cosa que un aparell.
Aleshores sí, s’escura la gola, com fa abans d’un interrogatori, i pressiona amb força l’interruptor
del timbre. Se sent responsable del seu cas, esdiu mentre espera que l’obrin, del malson que un dia
els va desvetllar i que els ha anat xuclant el delit de viure. Gairebé no els en queda. Són malalts
terminals que ja no compten els dies. Eslleven per obligació, bé que ho sap, però quan el veuen se’ls
encén una espurna d’esperança al fons dels ulls. Sempre esperant una pista, un miracle, un cos.
Ningú no li obre, potser no hi són. Torna aintentar-ho i aquest cop deixa que el timbre soni una estona llarga.
Tanmateix els ha fallat, va barrinant mentre para l’orella pendent de qualsevol soroll que provingui de l’altra banda. Tot estàsilenciós. Potser no hi ha ningú. Només els pot deixar, i enumera mentalment, una bossa abandonada, un cas arxivat sense cos, un número d’expedient oblidat i la fotografia d’una noia riallera que ja...