Nietsche

NIETZSCHE

La seva crítica serà més radical. Segons ell, el discurs lògic, la filosofia, des de Sòcrates ha estat l’origen d’un gran error que ha causat la decadència cultural occidental.

Aquest error ha consistit en “la tergiversació de l’autèntica realitat que és la VIDA” i la metafísica ha falsejat aquesta realitat.

El terme vida, per a Nietzsche, és la varietat multiforme, canvicontinu, contradicció, creació i destrucció unides en un etern esdevenir, però de de Sòcrates s’ha valorat tot el contrari: unitat, permanència i estabilitat.

L’única filosofia vàlida es la d’Heràclit.



Vida entre Apol·lo i Dionís

Nietzsche busca les arrels d’aquesta tergiversació i la troba en la filosofia grega, començant per Sòcrates. Diu que aquesta filosofia ho veu tot negre i enteniala vida com un fet inexplicable i que els havia estimat a una lluita per l’autosuperació.

D’aquí sorgeixen dues vies:

1. Apol·liníaca

2. Dionisíaca

Apol·línia:

Rep el nom d’Apol·lo, déu de la llum, l’ordre, la mesura, la raó i la individualització. Aspecte més llòbrec de la vida (creació d’un món ideal de formes nasmòniques i d’una bellesa estàtica i proporcionada).

Elsseus models es troben en els déus olímpics, i la seva expressió, en les arts èpiques i plàstiques. (epopeia, escultura...).



Dionisíaca:

Dionís, déu del vi i les orgies, representa la desmesura, vida exuberant que fon els individus en la torrentada vital i els enfronta amb el seu doble vessant creatiu, d’obscuritat i horror.



És d’aquestes dues vies d’on treu les tendències ques’entrecreuen i mantenen una tensió constant: expressen la vida amb totes les seves cares contradictòries.

La realització es troba en la tragèdia, on es formen els dos aspectes i l’apol·lini en la part escènica i figurativa dels personatges i el dionisíac en el cor i la música.

Amb Sòcrates: l’apol·lini s’imposà sobre el dionisíac. La racionalitat a costa dels valors, d’aquí s’inicià l’engany, ladecadència.



Procés del engany, la decadència:

1. Sòcrates: va contra els valors, la vida i va preferir morir. Va tregiversar els instints dels hel·lènics igualant la raó i el saber amb la virtut i la felicitat. Va anar contra allò sensible, instintiu i passional (que és la base de la vida). Amb la recerca dels valors absoluts i universals, plasmats en conceptes, va reduir la infinitavarietat d’individus i de situacions que conformen la creativitat de la vida.

2. Plató: deixeble de Sòcrates, creació del món de les IDEES, el qual va escendir la realitat en dos mons, real i l’aparent. Allò permanent i immutable és l’ésser autèntic.

3. Amb aquesta escissió se separen cos i ànima (per Nietzsche cos= important= ànima), i s’oposarà la veritat a la falsedat. Cristianisme secentrarà en Déu, a partir d’aquí, el destí de l’ésser humà esdevindrà trascendent: la seva felicitat l’ha de trobar en el més enllà. Duplica que cal menysprear tot allò que pertanyi aquest món (el corpori), per tant la moral cristiana menysprea contra la vida.

Sòcrates està dins de la Il·lustració, és un proces cultural de descens a l’abisme, de degradació constant en què els autèntics valorsde la vida s’han anat degenerant.

El gran engany de la gramàtica:

Instrument de la tergiversació: LLENGUATGE.

Això és així, perquè el llenguatge és un instrument per expressar i explicar la realitat, però la realitat és molt més complexa.

REALITAT: CANVIANT, NO IGUAL.

El llenguatge no és suficient per explicar la realitat. La humanitat ha donat molta importància a les paraules ques’ha oblidat de què són insuficients. Les paraules són la realitat però no ho poden explicar tot.

PARAULA = DEFINICIÓ

DEFINICIÓ = imatge congelada tot i que la realitat és canviant.

Llenguatge racional falseja la realitat, són més més importants les metàfores per tal de que la gent pugui interpretar-lo.

METÀFORA: no es fonamenta a cap mena de casualitat lògica, no pretén ser...