Noovela:)

Capítol 1
Des de feia molt de temps que tenia aquell somni tant estrany, molt estrany. Es trobava immersa en una foscor, una foscor que pesava, que se li feia impossible d’aguantar...  Sempre ho veia tot negre, no distingia mai les coses, ni les siluetes dels objectes, i tampoc podia veia el seu propi cos. La cambra, així es com ella l’anomenava. Cada nit somiava amb ella, nit rere nit, senseparar.  Això per la Siara, era insuportable, inaguantable. 

Es va despertar amb la cara plena de suor i el cor que semblava que li anés a explotar. S’havia aixecat amb un crit esfereïdor, el qual, no va despertar a Migal, que sempre dormia com un tronc. Ja estava acostumada a aixecarse amb aquesta sensació de sentir-se el ésser més pesant del món, i amb un crit d’agonia  que ressonava per lesparets de la casa de manera espantosa. Era la seva manera de expressar el dolor que sentia en aquell somni, a pesar de que no era real. 

Es va estirar de panxa enlaire respirant entretallament,  i es va tornar adormir, aquest cop no va somiar amb la cambra.

El despertador del mòbil va sonar amb una cançó de Rihana, la seva cantant preferida. La Siara es va aixecar intentant aguantar el seupropi pes i va anar el lavabo, en veure's va llençar un crit d'horror; tenia unes ulleres que semblava que no hagués dormit en tot un segle.  

Quan Migal la va veure, va deixar anar un xisclet i li va tirar l’escombra amb que estava netejant al damunt. La noia es va quedar plena de brossa.

-Ai! Migal!-Va cridar la Siara, que també s’havia espantat- Pots parar? Es pot saber que et passa?

-Ai!Perdona’m! Ja saps que no veig massa bé- va dir desconcertada Migal; llavors va recordar una cosa, i es va posar a dir a crits - Però que fas amb aquestes ulleres? Que has fet aquesta nit a part de fresa? Dormo com un tronc però encara no estic sorda!   

-Au, va, calla, que tampoc he fet tant de soroll; ets una exagerada- va dir la Siara, posant un punt de sarcasme- Només he tingut un malson,no fa falta que en parlem ara. Però si vols que em salti la primera classe del matí, endavant.

-No ets grandeta per tenir malsons?- Digué Migal encara enfadada- Ja en parlarem a la tarda, llavors no t'escaparàs de mi. Ara va, cap a l’escola que arribaràs tard!

Per no fer enfadar més a Migal, va agafar ràpidament la motxilla, i va corre cap a l’escola.  Tot el trajecte va estar pensant en elsomni que havia tingut aquella nit, havia sigut... diferent, sí, diferent dels altres dies. Se l’hi havia fet més pesat, però al menys no havia sigut la mateixa pel·lícula que cada nit. Fins i tot havia notat un mica d'escalfor, que això no li havia passat mai. 

Pel carrer va xocar contra unes quantes persones, anava distreta amb les seves coses. Totes es van queixar, però la Siara ni se'n vadonar conte. A l’escola va ser igual, no posava atenció a res, anava perduda en el seu món. Però a la Siara ven poc l'hi importava la veritat, li era ben igual. L’escola, per ella, sempre havia estat una pèrdua de temps, però a causa de la tossuderia de Migal i de les maleïdes lleis i seguia anant, encara no entenia ben be perquè; era un lloc tant avorrit! A sobre tampoc tenia amics, no li feienfalta, no tenia cap cosa que la lligues amb l’escola, però tot i així i seguia anant; i tot per una estúpida llei de l’aprenentatge.

Aquella mateixa tarda, quan l’escola es va acabar, la Siara va anar pensativa cap a casa, tement les preguntes que li faria la seva mare. A més a més, tenia por de tornar anar a dormir, i somiar amb la cambra un altre cop.

Va ficar la clau al pany i va obrir laporta lentament, per si de cas la seva mare hagués arribat ja a casa. Va deixar la motxilla al seu lloc, i es va dutxar amb aigua gelada, tenia molta calor, i era estrany perquè encara no estaven a estiu. Després es va  es va estirar al sofà, i es va adormir.

-Siara! Siara! Vinga, despertat!- va dir Migal, tocant-la suaument  perquè es despertés- Va, que si dorms ara no dormiràs a la nit......