Norma i ús de la llengua

TEMA 1
Norma i ús de la llengua

La variació geogràfica: els conceptes de llengua i dialecte.-
Què s’entén en Lingüística per llengua: “una llengua és un sistema fortament estructurat en base a unes unitats que serveix, bàsicament, per a comunicar-nos”.
Què s’entén per dialecte: “qualsevol manera de parlar, o varietat, una determinada llengua en un espai geogràfic determinat”.
La distincióentre dialecte i llengua és una de les que més polèmica ha provocat i més pàgines ha omplert tant dins la sociolingüística com dins la dialectologia. Les connotacions pejoratives que el terme dialecte ha pres dins la societat han obligat els lingüistes, i els sociolingüistes, a usar el terme varietat per fugir de qualsevol valoració marcada: varietat no implica cap “status” (socio)lingüísticconcret en comparar-la amb altres varietats, de les quals, simplement, es diferencia.
La dificultat sorgeix, realment, quan hom vol diferenciar el dialecte de la llengua, i una llengua d’una altra, amb criteris estrictament lingüístics, ja que, d’aquest punt de vista, no són més que varietats. Alguns lingüistes importants han pretés raonar aquesta diferenciació, però els seus arguments, notables imolt ben raonats, (incloent el de la “llengua històrica” a la qual estarien subordinats els “dialectes”) sempre han topat amb d’altres d’extralingüístics.
I és que, efectivament, la concepció lingüística tradicional de la llengua com a conjunt de dialectes topa amb la realitat social i política, que, per altra banda, reconeixen molts altres lingüistes. Així, per exemple, en el cas del gallec i elportugués, és quasi unànime el parer de la Filologia Romànica a reconéixer-hi una unitat dialectal bàsica de conjunt enfront d’altres conjunts veïns. La unitat l’afirma fins i tot el propi director del Departament de Filologia Gallega de la Universitat de Santiago: “Na actualidade, desde o punto de vista estrictamente lingüístico, ás dúas marxes do Miño fálase o mesmo idioma, pois os dialectosmiñotos e trasmontanos son unha continuación dos falares galegos, cos que comparten trazos comúns que os diferencian dos do centro e sur de Portugal”. Però, malgrat aquesta unitat lingüística tan clara, per al mateix autor el “gallec” i el “portuguès” són dues llengües diferents: “pero no plano da lingua común, e desde unha perspectiva sociolingüística, hai no actual occidente peninsular dúaslinguas modernas, con diferencias fonéticas, morfosintácticas e léxicas, que poden non impedi-la intercomprensión”
Per al romanista hongarès B.V. Vidos, els factors extralingüístics són tan importants que arriba a afirmar que: “el gallec ... sense independència política ha romàs com un dialecte espanyol ... Si Portugal no hugués conservat la seua independència política i hugués format part de lamonarquia espanyola ..., el portuguès... seria avui dia, com el gallec, un dialecte espanyol fortament hispanitzat, i no una llengua romànica independient”.
Casos semblants al del gallec i el portuguès són els del neerlandès i l’alemany i el de les tres llengües escandinaves (danès, noruec i suec), i ho ha estat fins fa ben poc el del moldau i el romanès. En canvi, a l’altre extrem tenim el cas desuposades llengües de més o menys gran extensió geogràfica que són, en realitat, conjunts de varietats difícilment intel·ligibles entre si; n’és un exemple ben pròxim a nosaltres l’italià; i més lluny, el xinès.
La lingüista espanyola Carmen Silva-Corvalán ha volgut combinar el criteri lingüístic i el criteri extralingüístic per a explicar aquestes qüestions: “Una lengua, delimitada como tal enbase a factores históricos, político-geográficos, sociales y culturales tanto como lingüísticos comprende un conjunto de dialectos, los que a su vez pueden constituir familias de dialectos menores dentro de la familia mayor de dialectos que en su conjunto denominamos lengua. Tenemos así una estructura jerárquica o piramidal en cuya cumbre se ubica la lengua histórica o común y, subordinados o...