normalitzacio linguistica

Breu introducció
Entenem per llengües normalitzades aquelles que dins el seu propi territori lingüístic es poden utilitzar sense cap tipus d'entrebancs, i són suficients perquè una persona hi pugui realitzar, sense problemes lingüístics, la seva activitat quotidiana.
En el nostre treball analitzarem els conceptes bàsics de la normalització lingüística i estudiarem els principals processosesdevinguts a Europa al s.XX. També ens fixarem en possibles normalitzacions així com nous processos de normalització lingüística reeixits.
Què és la normalització lingüística?
La normalització lingüística és un procés històric sociocultural, en el qual un idioma és sotmès a la normativització (regulació ortogràfica, lèxica i gramatical…) i aconsegueix d’accedir a totes les funcions socials finsaleshores reservades a la llengua dominant. Un idioma està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.
Com la mateixa paraula indica, la normalització té com a objectiu fer “normal” l’ús d’un idioma, que s’utilitzi normalment en tots els àmbits i funcions de la vida social: a casa, al carrer, als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, a les institucions públiques ipolítiques, en qualsevol mena de relació interpersonal i en qualsevol moment, etc.
La normalització lingüística no es fa sola, no és cap fenomen espontani, sinó que és una gran decisió social, cultural i política, presa conscientment pels membres o per una part representativa dels membres d’una comunitat lingüística.
Un procés de normalització lingüística es fa necessari quan una determinadacomunitat o nació, per qüestions històriques, polítiques, econòmiques o demogràfiques, s’ha vist sotmesa a tot un seguit de pressions que ha fet recular, o no ha deixat avançar, l’ús normal de l’idioma propi de la comunitat, fins a posar-lo en perill d’extinció.

Un procés de normalització consisteix en tres etapes successives, sovint imbricades:
En la primera ens n’adonem i expressem les novesnecessitats pràctiques; són concebudes, proposades i contrastades les alternatives i orientacions possibles; són establerts els termes del problema.
En la segona, una minoria especialitzada elabora una solució que modifica l’estructura lingüística en funció dels criteris adoptats. És la normativització i estandardització lingüística.
En la tercera aquelles formes elaborades pels tècnics sónadoptades i posades en pràctica dins els àmbits d’ús. L’idioma s’estén a tots els àmbits.
La normalització és un camí lent i dur, un camí que cal recórrer durant anys. Podem dir que la normalització esdevé sinònim de sofrir, mentre que la substitució lingüística esdevé sinònim de morir.
És evident que perquè un procés de normalització sigui un èxit, dependrà de molts factors clarament no lingüístics omés ben dit, extralingüístics. Una primera condició serà l’abolició de tota la legislatura opressora, perquè el pas dels anys fa que sovint la gent acostumada a prescindir de la seva pròpia llengua continuaran sense canviar els seus hàbits lingüístics (les normes d’ús apreses). S’haurà d’establir un marc legal que reconegui la llengua minoritzada com l’única llengua pròpia del país.



Lanormalització lingüística real
Per tal que la normalització lingüística avanci s’haurà de treballar en un doble front:
1. El lingüístic-cultural: desenvolupant les funcions socioculturals de la llengua (aspectes tècnics o lingüístics).
2. El socio-polític: reorganitzant les funcions lingüístiques de la societat, remarcant el fet que l’ús lingüístic no és mai casual ni fortuït o arbitrari sinóregular i que obeeix a certes normes o hàbits imposats socialment.
La normalització lingüística consistirà així a reorganitzar les funcions lingüístiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions externes canviants.

Tres models d’estats plurilingües
a) Els estats unilingüistes on es combina un unilingüisme estatal amb un cert “bilingüisme”...