Nosaltres, els valencians. joan fuster

NOSALTRES, ELS VALENCIANS

Joan Fuster

Una de les obres més ambicioses i imprescindibles de Joan Fuster.

16a edició

2 El Cangur, 32 Edicions 62 Barcelona Nosaltres, els valencians aparegué a la col·lecció «Llibres a l’Abast» el 1962.

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright». sota les sancions establertes a la llei, la reproducció totalo parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. Disseny de la coberta: Pep Trujillo. Il·lustració de la coberta: Pintura de José Navarro, La Plaça Redona de València Primera edició dins «El Cangur»: abril de 1977. Setzena edició: maig de 1996. © Hereus de Joan Fuster, 1962,1977, 1992. © d’aquesta edició: Edicions 62 s/a., Provença 278, 08008-Barcelona. Imprès a Hurope s.l., Recared 2, 08005-Barcelona. Dipòsit legal: B. 13.919 1996. ISBN: 84-297-1294-1.

3 [7]

Pròleg a la segona edició
Esgotada de fa mesos la primera edició d’aquesta obra, els editors han cregut que el mercat encara en demana més exemplars, i es proposen de repetir-ne el tiratge. Si tenim encompte els costums del nostre petit món cultural, sembla que això —ben poca cosa, al cap i a la fi— hauria d’ésser considerat com un autèntic «èxit de llibreria». N’estic content, no cal dir-ho. Però, en el fons, no sé fins a quin punt em correspon el dret personal de gloriar-me’n. Tant mòdic com vulguem, l’«èxit» hi és, no hi ha dubte. Tanmateix, sospito que em pertoca una part molt reduïda en elmèrit. De fet, el mèrit és del «tema»; del «tema», sobretot. Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada.Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper demostra que no era jo l’únic a pensar-ho. Nosaltres, els valencians —ho insinuava a les pàgines preliminars, que vénen a continuació— no és sinó un intentprovisori de cobrir aquest buit bibliogràfic. Potser la temptativa tenia precedents: no els he sabuts trobar. Per això, en definitiva, vaig decidir d’emprendre-la pel meu compte: construir un esquema de qüestions, de les qüestions vives, i vitals, que sorgeixen de la realitat quotidiana de la nostra societat i que es projecten alhora cap al passat i cap al futur. L’esquema m’obligava a aventurarhipòtesis, interpretacions i judicis més o [8] menys contundents. Que els meus lectors hi hagin assentit, o que n’hagin dissentit, és, «en principi», una cosa secundària. El fet essencial era tot un altre: era el moviment d’atenció apassionada que, entre unes minories útils, arribava a despertar. Insisteixo: no en virtut de cap habilitat intel·lectual meva, sinó per la mateixa vigència o agudesa delsconflictes a dilucidar, per l’ofuscada o lacerada matèria de la meditació. He dit la meva paraula: honestament. El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter «dramàtic» de l’actual situació valenciana. I això sí, que puc i vullreivindicar-ho com un punt a favor meu: la perspectiva adoptada presentava «una certa» novetat. En primer lloc, prescindia de qualsevol mena de maquillatge retòric. El tòpic i cl ditirambe han alimentat, durant segles, la literatura que els valencians dedicaren a llur país, i aquesta vèrbola candorosa intercepta —ens intercepta— la visió clara dels problemes més elementals. I tan habituats hi estem,...