nosaltres els d'ací

Què digué Fuster en Nosaltres els valencians?
La Història ho ha dictaminat greument: ningú recordarà Nosaltres els valencians per ser un assaig desimbolt i potent amb una prosa suau i concisa. No. El llibre més famós de Joan Fuster serà recordat inevitablement pel seu contingut polític. Però quin? Tothom ha escoltat des d’acusacions d’haver comès cada un dels set pecats capitals, fins aadulacions desmesurades al nou pare de la Pàtria – així, amb majúscula –, passant, és clar, per tots els matisos de les terceres vies i el pitjor de tots: la indiferència més absoluta que guanya terreny. Ara bé, quines són les paraules que han provocat tanta passió? Què hi havia escrit en aquell llibre publicat ara fa cinquanta anys?
“Pocs valencians hi deu haver – valencians amb un mínim deconsciència d’ésser-ho – que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. Joan Fuster, amable veí de Sueca, es va fer reiteradament una pregunta. Què som els valencians? D’aquest interrogant derivaren tots els altres, com també les innumerables respostes, parcials o no, i un còctel dividit en fets, indecisions i problemes, la bíblia per a uns i el pitjor pamflet per aaltres: “Nosaltres els valencians”.
Stop. Abans de desentranyar els misteris del microcosmos fusterià, cal aclarir una qüestió: com era el País Valencià de 1962. La visió ens desemboirarà el camí, perquè cada obra és filla d’un temps, i aquesta més que cap altra. Quan s’edità NEV, el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies enmig del mar de províncies d’una dictaduraespanyolista en plena forma, sense cap institució comuna des de la desaparició del Regne de València a mans castellanes. No res políticament ni culturalment, més enllà de quatre nuclis de lletraferits que utilitzaven una llengua encara sense un model assentat i general. Un desert administratiu i un país subterrani amb una població encara majoritàriament catalanoparlant, rural o no, que veia vindreatònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la Lengua del Imperio. Fuster llançà la bomba.
Fets, indecisions, problemes, dèiem. I és que l’escriptor de Sueca sabia el que volia dir i com dir-ho. “Nosaltres els valencians” és una repassada autocrítica de la història valenciana des del cabreig intel·lectual de veure un país informe, terriblement indecís i a la derivapolíticament. Carències? Moltes. Encerts? Molts.
Els fets. El Regne de València fou, des de la seua creació al voltant de la capital, un ens dual. Ni carn ni peix, com citen habitualment. La sentència va fer fortuna. Per a Fuster el País Valencià, dividit lingüísticament en dues meitats, no era ni una cosa ni l’altra, ni català del tot ni castellà del tot, fruit d’aquest dualisme “insoluble” basat enla llengua. Un dualisme amb més pes català, això sí, perquè encara al 1962 “el predomini català” seguia “incòlume”. Ara la història és una altra. Ni carn ni peix, doncs, el que equival a haver de decidir “o carn o peix”. Fuster ho tenia clar: “Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’. Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, nohan pogut desfigurar aquesta primera autenticitat”.
Un país indecís. Els valencians no decidim mentre la castellanització avança, sense dubtes ni entrebancs, ja siga pacíficament o “por justo derecho de conquista”. El perill no és altre que la dissolució com a poble i l’enemic, l“Estat Jacobí”, contempla l’espectacle amb un somriure. “Ara es tractarà de desfigurar-nos”, avisava Fuster,“d’una banda s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes (...) de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització ‘regional’ on també formaven territoris aliens a la seua contextura nacional”. Ara, amb una Comunidad Valenciana amb les tres províncies en marcha triunfal, ho veiem una mica lluny, però aleshores, ni la integritat bàsica del...