Nose

LES LLENGÜES INDOEUROPEES
Des de finals del segle XVIII els filòlegs es van ananr adonant que la majoria de les llengües europees i moltes d'asiàtiques presentaven nombroses correspondències les unes respecte a les altres i van arribar a la conclusió que provenien d'una mateixa llengua, que van anomenar indoeuropeu.
llatí: matergrec: meterindi antic (sànscrit): mataislandès antic:módrirlandès: mathirlituà: mótealbanès: motrealemany: Mutteranglès: mother |

De totes aquestes formes es pot deduir que la forma originària (indoeuropea) era *matér. L'indeuropeu, doncs, no es coneix directament, perquè n'hagin quedat escrits, sinó que moltes de les seves paraules es poden saber, com en aquest cas, per la comparació entre les paraules de les llengües indoeuropees.
Es creu que aquestallengua era parlada cap al 4.000 a.C per un poble que habitava una àrea entre Europa i Àsia. Entre les diverses hipòtesis sobre l'origen geogràfic, la més acceptada actualment és la que els situa en una regió estesa des del nord del mar Negre fins al nord del mar Caspi. Aquest poble va emigrar des dels seus territoris en diverses onades i en direccions diferents: cap a l'Iran i l'Índia, cap al'Àsia Menor, cap a Grècia, a Itàlia, al mar Bàltic fins arribar a Britània i la península Ibèrica. Així l'indoeuropeu es va disgregar en branques diferents, de les quals vénen les diverses famílies de llengües indoeuropees: grec, llengües indoàries, eslaves, germàniques, cèltiques, itàliques...
Els pobles itàlics d'origen indoeuropeu van arribar a la península Itàlica abans del 1.000 a.C. des delnord. Mentre els oscos i els umbres ocupaven una àrea extensa del centre i sud de la península, els llatins habitaven una petita regió del centre-oest.

L’EXPANSIÓ DEL LLATÍ
El llatí es parlava en un origen només al Laci, la regió del centre d’Itàlia on es troba de Roma, tal com es reflecteix el nom de la llengua, Latinum, derivat del nom de la regió, Latium. Però amb la seva expansió territorialels romans van estendre, des del segle IV a.C. al II d.C., també la llengua. El procés de substitució de la llengua i de la cultura dels territoris conquerits pels romans per la llengua i la cultura de Roma s'anomena romanització. Per exemple a l'actual Catalunya els romans van arribar el 218 a.C. i a partir de llavors la llengua dels antics pobladors, els ibers, van començar a recular davant elprestigi cultural i social de la llengua dels conqueridors. De la mateixa manera el llatí anava substituint lentament la majoria de les llengües parlades a la meitat occidental de l'Imperi -Itàlia, Hispània, Gàl·lia, Àfrica nord-occidental. El procés va ser força desigual i incomplet, ja que algunes llengües com el basc, parlat en una zona més aïllada que incloïa bona part del Pirineu català, esvan mantenir. Per contra, a la part oriental la llengua predominant va continuar sent el grec, que va mantenir un prestigi superior i tot al del llatí i un ús oficial constant al costat del llatí. En conjunt, a orient, -excepte a l'actual Romania, repoblada per ciutadans romans- la població no va patir l’assimilació lingüística respecte del llatí que es va donar en menor o major mesura a occident. Abanda del grec, altres llengües orientals hereves d’una antiga tradició escrita, com ara l’egipci o l’arameu, tampoc no es van deixar de parlar mai durant l’antiguitat.

LES ETAPES DEL LLATÍ
Des del punt de vista diacrònic es poden diverses períodes en l’evolució històrica del llatí:
Llatí protohistòric (s. VII a.C. - s. III a.C.): el llatí d’aquest període es coneix fonamentalment per lesinscripcions. Les primeres inscripcions conegudes del llatí, com la fíbula de Preneste, es remunten al s. VII a.C. Els testimonis epigràfics mostren una llengua oberta a les variants dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i de l’etrusc. Els orígens camperols de la llengua es palesen en l’etimologia de nombroses paraules. Així...