noucentisme


Joan Alcover La relíquia
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Beneïda l'hora
que m'ha duït aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la ramad'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora
i venta qui venta.folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la cordade l'engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Joan Alcover . Desolació
Jo só l'esqueix d'un arbre,esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen elbocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
isent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;...