Oida absoluta

2. OÏDA ABSOLUTA

2.1. Què és?

L’oïda absoluta o perfecta (AP, absolute pitch) és una habilitat que permet identificar un so o una nota pel seu nom, sense l’ajuda de cap altre nota o so referencial, té una incidència d’1 per cada 10,000 persones. Els individus amb AP poden identificar les notes amb la mateixa facilitat que una persona normal pot identificar els colors, però lesidentifiquen d’una manera horitzontal,
és a dir, quan es toca un acord o diferents notes a la vegada, la persona que té aquesta oïda les sent juntes però les va identificant per separat. A part de identificar sons sense cap referència externa, també poden nomenar la tonalitat d’una determinada peça musical, nomenar les notes de sons domèstics diaris
(com botzines de cotxes, el telèfon...) i reproduir ala perfecció una cançó en un instrument musical, sense la necessitat de llegir-ne el pentagrama.

Cal dir que un individu amb oïda perfecta no només pot tenir únicament aquest tipus d’oïda, també pot tenir la relativa o característiques de les dues alhora, per poder estudiar aquestes oïdes s’ha classificat d’aquesta manera (oïda absoluta i oïda relativa).

Es pot arribar a la conclusióequivocada que tots els músics tenen AP. La majoria de les tasques d’un músic es poden fer sense AP, tenir-ho fa més fàcil tan sols algunes d’aquestes tasques, com és la de transcriure notes de l’instrument a la partitura, el que sí que tenen la majoria dels músics és oïda relativa, un concepte que explicaré més endavant. Tampoc és cert que les persones amb AP puguin activar quan vulguin l’habilitat. Lamajoria en escoltar una cançó no els hi arriba una melodia sinó també les notes, fet que pot ser molt molest per la persona. Alguns han pogut acostumar-s’hi però d’altres no i

aquests quan van a escoltar un concert, per exemple, no poden fruir de la música que escolten perquè només estan pendents de les notes que toquen.
També ha de ser molt molest estar pendent de les notes no només de lesmúsiques sinó dels sorolls que senten durant la vida quotidiana.
Tot i així no només hi ha un tipus d’oïda perfecta, aquesta es divideix en diferents nivells de precisió.

2.2. Nivells de precisió


a) Oïda perfecta passiva: poden identificar les notes i la tonalitat d’una composició (sempre i quan es tingui un cert nivell musical) però no poden cantar la nota que se’ls demana.

b) Oïdaperfecta activa: poden cantar qualsevol nota demanada, tot i que és molt útil per els músics tenir aquesta oïda, no tots la tenen i no tots els que la tenen són músics.
c) Oïda perfecta molt fina: poden reconèixer una nota pel seu nom i quan aquesta està lleugerament més aguda o més baixa pel que fa al sistema d’afinació universal comú (440 Hz, basat en la nota La). Alguns músics amb aquesta oïdapoden identificar si una obra està desafinada pel que fa a l’afinació comuna, o fins i tot si algun músic dins de l’orquestra està desafinat respecte els altres. La precisió d’aquesta oïda pot arribar fins a un savart1 o el que és el mateix 4 cents2.

d) Oïda quasi perfecta: només es memoritza un únic so, generalment és el La i partint d’aquesta poden identificar les altres. És a dir, ques’interioritzen una nota referencial i quan en senten una altre busquen la distància que hi ha per identificar-la.
e) Oïda perfecta amb error de semitò: aquesta oïda pot ser també passiva o activa, però el que passa és que s’identifica amb un error de semitò i a vegades fins i tot d’un to. Normalment aquesta oïda perfecta és apresa gràcies a l’entrenament de l’oïda, on hi ha aquest marge d’error però uncop la persona ho sap, ho pot ajustar amb facilitat.

2.3. Innat o adquirit?

El fet de què algunes persones siguin capaces d’identificar les notes i altres no, planteja el dubte de què pot ser diferent en el seu desenvolupament neuronal. Molts científics creuen que pot tenir una base genètica, però tot i així hi ha diverses teories:

a) Teoria de l’aprenentatge: ens diu que...