Origen_de_la_filosofia

L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA

El món present no mereix que fem res per ell, perquè allò existent pot passar igual que l'instant. Per al passat i per al futur cal que treballem; per al primer amb el reconeixement dels seus mèrits, per al segon amb la intenció d'augmentar els seus valors.

J.F.W. Goethe.
He navegat com Ulisses pel noble mar que separa
amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà’ el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant

Carles Riba: Elegies de Bierville (VII)

  Una de les qüestions més apassionants de la història de la filosofia és PER QUÈ GRÈCIA?. La resposta a aquesta pregunta condiciona d'una manera radical la nostra manera de fer filosofia i fins i tot de comprendre per què serveix la filosofia. Grècia espot considerar com l'arrel de la nostra cultura (i en aquest sentit tots som un producte del "miracle" grec). Però també és com una ombra: l'ombra del paradís perdut de la racionalitat.
Hi ha dues o tres Grècies fetes de substància mítica, que constitueixen el nostre imaginari, el nostre somni i la nostra esperança. Hi ha, primer, la Grècia del blau de mar i del marbre blanc. Les seves pedresescapçades ens recorden que tota cultura humana és, per definició, fràgil i, finalment, mortal. La ruïna grega és una meditació sobre l’efímer de la nostra existència. Però alhora hi ha quelcom que depassa les pedres mortes. Grècia és també la nostra esperança d’un món harmònic, una estètica ideal i una perfecció que es va perdre en el temps. Finalment Grècia és també la paraula filosòfica, que pugnaper a ser més duradora que les pedres i per ressonar més enllà dels oracles religiosos i de l’art que l’acompanya: la paraula de la racionalitat, ara i sempre, entre tots els qui aspirem a ser grecs, és a dir, alhora humans i joiosos. La nostra fidelitat a Grècia és la fidelitat a la paraula filosòfica.
Ara bé, què entenem per MIRACLE GREC?
Anomenem “miracle grec” l'expressió segons la qual elnaixement de Grècia constituí un "esdeveniment extraordinari" que ha marcat la nostra vida cultural i, si cal dir-ho així, "espiritual". Que els Grecs fossin una cultura absolutament original ha estat negat amb bones raons per bona part dels estudiosos anglesos més importants des de la II Guerra mundial ençà. Dover i Finley molt especialment s'han dedicat a mostrar les innegables arrels dels mitesgrecs en mites mesopotàmics, hitites, egipcis, etc. Tanmateix la seva filologia incontestable no omple la necessitat espiritual de qui s’acosta a Grècia.
Ell miracle grec és fonamentalment l'humanisme, entès com a creença bàsica en el valor de la paraula de l'home i específicament de l'home a la polis, que li permet fins i tot desafiar els déus. Ni els egipcis amb el seu culte a la mort, ni elssumeris amb els seus monarques dèspotes, ni els babilònics amb la seva casta sacerdotal no poden ser considerats els fundadors d'Europa. La doctrina segons la qual: l'home és la mesura de totes les coses, intuïda per Homer i desenvolupada per Protàgores, és el nucli mateix del miracle grec. Aquesta doctrina només és possible perquè la polis dóna un marc d'autonomia, i d'individualisme (tot i que noun individualisme insolidari com el de la modernitat). Podem copsar la reivindicació de l'humanisme a La Ilíada (llibre IV, vers 208) quan Hippolocos aconsella al seu fill: lluitar sempre per l’excel·lència i quedar sempre pel davant dels altres; i també al llibre XI, vers 789, quan Peleu aconsella a Aquil.les: ser sempre el primer... ser sempre l'home millor. Aquesta idea de què cal buscarl’excel·lència (areté) i que només es podrà assolir a través d'una carrera d'acció decidida i d'afirmació heroica del propi jo és fonamentalment grega. La idea de la profunda dignitat de l'home, entès com a centre del món; i, si cal, de la seva dignitat tràgica quan s'enfronta al fat és una de les grans aportacions gregues a la història espiritual humana. La idea que apareix a l'Antígona de Sòfocles...