Origen del flamenco
Páginas: 5 (1092 palabras)
Publicado: 13 de noviembre de 2010
EL FLAMENCO
UNITAT DIDÀCTICA 1er D’E.S.O
UNA GEOGRAFIA DE L’ANIMA:
La música flamenca és una estètica geogràfica; es nodreix dels paisatges, la serra, el camp i les onades marines que alimenten els somnis i les cèl·lules dels seus creadors. Es nodreix del folklore, i també de la terra i el cel. Assimila, des de les seves primeres manifestacions, tot el que el rodeja i té la virtutde contagiar del seu esperit qualsevol manifestació musical per remota que sigui. D’aquí el seu caràcter d’organisme viu i en evolució. L’art flamenco no ha parat de créixer des dels seus orígens, documentats fidelment, en la segona meitat del s. XIX, tot i que la prehistòria del flamenco comença al s. XV i fins i tot més enllà. Assimilant primer el folklore andalús, després l’americà, l’espanyoli finalment les últimes manifestacions de l’art musical popular, això és, les músiques afroamericanes, el pop i el rock.
INTRODUCCIÓ:
Si s’emprengués la tasca de recopilar totes les reflexions que sobre el flamenco han abocat veus autoritzades i pertanyents a les més diverses sensibilitats i camps artístics, s’exposaria un mosaic de molta riquesa i complexitat, però totes serienunànimes en remarcar-ne la grandesa.
Per exemple, Manuel de Falla va dir del flamenco que “no hi havia música més rica, ni més viva a tot Europa”. Això era l’any 1921. El 1950, Miles Davis, un dels més grans del jazz va sentenciar: “El flamenco és com el nostre blues. Sento alguna cosa històrica en escoltar-lo, es especial. Sento que m’és familiar”.
[pic]
Un escriptor francès, Jean Cocteau, vadir que era “un foc que s’obstina a morir per renéixer”. Aquesta frase defineix la intemporalitat del flamenco, es diferencia d’altres formes de folklore perquè sobreviu als temps i a les modes. L’interessant és que tots vénen a dir-nos que també el públic participa del flamenco d’una manera emotiva i sentimental. Sense necessitat de tenir coneixements previs de flamenco tothom pot quedar atrapatper la màgia del cante, del baile i del toque com a senzill espectador, desperta la sensibilitat més adormida. Manuel Machado, gran poeta espanyol, va escriure una vegada:
A todos nos han cantao,
En una noche de juerga,
coplas que nos han matao.
Aquest misteri característic i únic del flamenco és el que s’entén per duende, es a dir,la sensació d’identitat que es genera entre l’intèrpret i el públic flamenc. Similar a una corrent electritzant i intangible, però tan real i palpable com si d’una presencia física es tractés. L’important al flamenco no és que un artista interpreti amb més o menys encert una determinada cançó, l’important és la capacitat que té l’artista de generar una emoció en nosaltres.
L’ORIGEN:L’art flamenco és un compendi de moltes arts, perquè el moviment de la dansa és inseparable de la guitarra i de la veu del cantaor. El cant és el que determina l’estructura musical del flamenco. En totes les seves formes el cante s’inicia amb un gemec planyívol que reflecteix una angoixa existencial, com si recollís el primer crit de l’home primitiu. Aquest crit rep el nom de quejío i és lamanera que té el cantant d’adequar-se al que cantarà. Sense aquest crit el cant no existeix, d’aquí que es parli de cante hondo, (jondo en andalús), perquè descendeix de les emocions més primàries de l’ésser humà.
L’art flamenco és el resultat de la fusió de cultures musicals que es van desenvolupar a Andalusia i es van transmetre de generació en generació a través de la memòria oral. La sevahistòria no és gaire antiga, com a molt dos-cents anys i només fa cinquanta que s’estudia a fons. On va començar tot?
El flamenco també rep el nom d’art gitano andalús per la importància de l’ètnia gitana en el seu naixement i el seu desenvolupament. La seva presència arriba a la Península Ibérica a principis del s. XV. Eren un poble que venien d’un pelegrinatge molt llunyà. Van sortir...
UNITAT DIDÀCTICA 1er D’E.S.O
UNA GEOGRAFIA DE L’ANIMA:
La música flamenca és una estètica geogràfica; es nodreix dels paisatges, la serra, el camp i les onades marines que alimenten els somnis i les cèl·lules dels seus creadors. Es nodreix del folklore, i també de la terra i el cel. Assimila, des de les seves primeres manifestacions, tot el que el rodeja i té la virtutde contagiar del seu esperit qualsevol manifestació musical per remota que sigui. D’aquí el seu caràcter d’organisme viu i en evolució. L’art flamenco no ha parat de créixer des dels seus orígens, documentats fidelment, en la segona meitat del s. XIX, tot i que la prehistòria del flamenco comença al s. XV i fins i tot més enllà. Assimilant primer el folklore andalús, després l’americà, l’espanyoli finalment les últimes manifestacions de l’art musical popular, això és, les músiques afroamericanes, el pop i el rock.
INTRODUCCIÓ:
Si s’emprengués la tasca de recopilar totes les reflexions que sobre el flamenco han abocat veus autoritzades i pertanyents a les més diverses sensibilitats i camps artístics, s’exposaria un mosaic de molta riquesa i complexitat, però totes serienunànimes en remarcar-ne la grandesa.
Per exemple, Manuel de Falla va dir del flamenco que “no hi havia música més rica, ni més viva a tot Europa”. Això era l’any 1921. El 1950, Miles Davis, un dels més grans del jazz va sentenciar: “El flamenco és com el nostre blues. Sento alguna cosa històrica en escoltar-lo, es especial. Sento que m’és familiar”.
[pic]
Un escriptor francès, Jean Cocteau, vadir que era “un foc que s’obstina a morir per renéixer”. Aquesta frase defineix la intemporalitat del flamenco, es diferencia d’altres formes de folklore perquè sobreviu als temps i a les modes. L’interessant és que tots vénen a dir-nos que també el públic participa del flamenco d’una manera emotiva i sentimental. Sense necessitat de tenir coneixements previs de flamenco tothom pot quedar atrapatper la màgia del cante, del baile i del toque com a senzill espectador, desperta la sensibilitat més adormida. Manuel Machado, gran poeta espanyol, va escriure una vegada:
A todos nos han cantao,
En una noche de juerga,
coplas que nos han matao.
Aquest misteri característic i únic del flamenco és el que s’entén per duende, es a dir,la sensació d’identitat que es genera entre l’intèrpret i el públic flamenc. Similar a una corrent electritzant i intangible, però tan real i palpable com si d’una presencia física es tractés. L’important al flamenco no és que un artista interpreti amb més o menys encert una determinada cançó, l’important és la capacitat que té l’artista de generar una emoció en nosaltres.
L’ORIGEN:L’art flamenco és un compendi de moltes arts, perquè el moviment de la dansa és inseparable de la guitarra i de la veu del cantaor. El cant és el que determina l’estructura musical del flamenco. En totes les seves formes el cante s’inicia amb un gemec planyívol que reflecteix una angoixa existencial, com si recollís el primer crit de l’home primitiu. Aquest crit rep el nom de quejío i és lamanera que té el cantant d’adequar-se al que cantarà. Sense aquest crit el cant no existeix, d’aquí que es parli de cante hondo, (jondo en andalús), perquè descendeix de les emocions més primàries de l’ésser humà.
L’art flamenco és el resultat de la fusió de cultures musicals que es van desenvolupar a Andalusia i es van transmetre de generació en generació a través de la memòria oral. La sevahistòria no és gaire antiga, com a molt dos-cents anys i només fa cinquanta que s’estudia a fons. On va començar tot?
El flamenco també rep el nom d’art gitano andalús per la importància de l’ètnia gitana en el seu naixement i el seu desenvolupament. La seva presència arriba a la Península Ibérica a principis del s. XV. Eren un poble que venien d’un pelegrinatge molt llunyà. Van sortir...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.