Ortografia

NORMES ORTOGRÀFIQUES
L’ACCENTUACIÓ
Segons la posició de la síl·laba tònica, podem classificar les paraules en:
Agudes.

La síl·laba tònica és l’última: allà, París, cargol.

Planes.

La síl·laba tònica és la penúltima: llibre, fàcil, èxit.

Esdrúixoles. La síl·laba tònica és l’antepenúltima: àlgebra, tònica, màquina.
A l’hora d’accentuar haurem de tenir en compte una sèrie decircumstàncies:
· La a és, com ja sabem, la vocal més oberta, s’accentua sempre amb l’accent
obert: pàgina, semàfor, demà.
· La i i la u, com que són les vocals més tancades s’accentuen sempre amb
l’accent tancat: bústia, pastís, ningú, cadascú.
· La o i la e poden portar accent obert o tancat, segons la pronúncia del so:
església, molèstia, tómbola, però.
Accentuació de les agudes
Accentuaremtotes les paraules agudes acabades en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in. Excepció: no accentuarem les paraules agudes que acaben en
diftong decreixent: avui, compreu, teniu.
Accentuació de les paraules planes
Accentuarem les paraules planes que no acaben en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in: àtoms, càrrec, càstig, semàfor, caràcter. Sí que accentuarem les
paraules planes queacaben en diftong decreixent: cantàveu, dormíssiu, seríeu,
tinguéssiu, voldríeu.
Accentuació de les paraules esdrúixoles
Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: fàbrica, elèctrica, víctima, àrbitre,

1

península. Cal tenir en compte el hiat, ja que les paraules amb el grup i + vocal
no formen diftong: ràdio, justícia, història, pèrdua, consciència.
ELS DIFTONGS

Quan en una síl·labatrobem dues vocals juntes que es pronuncien en el mateix
cop de veu es produeix el diftong.

Així la paraula remei té dues síl·labes; re-mei, perquè les vocals ei s’ajunten en
una mateixa síl·laba.
Per tal de formar diftong cal trobar una vocal forta (a, e, o) i una vocal feble (i,
u) en una mateixa síl·laba. Ex. ai-re, qua-li-tat. En el primer cas, apareix primer
la vocal forta a idesprés la feble i; en canvi en el segon cas trobem primer la
feble u i després la forta a. Així doncs, podem dir que segons l’ordre en què
trobem les vocals d’un diftong hi haurà dos tipus de diftongs:
Diftongs decreixents
a, e, i, o, u + u

Exemples:
au, eu, ou, iu, uu,

dau, neu, riu, ou,

ai, ei, oi, ui,

mai, rei, noi, buit

gua, güe, güi, guo

llengua, aigües,

duu
a, e, o, u +i
Diftongs creixents
g + u + vocal

lingüista, quatre,
q + u + vocal

qua, qüe, qüi, quo

qüestió, hiena, feia,
cauen

i o u intervocàliques*

2

* Tingues present que en aquest cas la i i la u, estan ocupant el lloc que
correspondria a una consonant. Això pot passar a principi de mot o quan són
enmig de dues vocals:
· A principi de mot: io-de, io-gurt, iot.
· Entre vocals:no-ia, jo-ia, ri-uen.
EL HIAT (O HIATUS)
El hiat és el procediment contrari al diftong. Es produeix quan hi ha dues vocals
juntes que pertanyen a síl·labes diferents.
En les paraules: piano, usuari, diable, viatge, les dues vocals que apareixen
juntes no formen diftong.
Fem la separació sil·làbica: pi-a-no, di-a-ble i vi-a-tge tenen tres síl·labes i usua-ri en té quatre. Per influència delcastellà sovint articulem aquests grups
vocàlics en un sol cop de veu (diem pia-no).
L'ACCENT DIACRÍTIC
S'anomenen accents diacrítics els accents que distingeixen unes paraules
d'unes altres que s'escriuen igual; però que gairebé sempre es pronuncien
diferent.
Amb accent
bé, béns (riquesa; adverbi)
bóta, bótes (recipient)
Cóll (població de la Ribagorça)
cóm, cóms (menjadora dels animals)Déu (divinitat), adéu, semidéu...
dóna, dónes (del verb donar)

Sense accent
be, bens (xai; nom de lletra)
bota, botes (calçat; verb botar)
coll (part del cos)
com (conjunció; adverbi)
deu, deus (número; font; verb deure)
dona, dones (persona del sexe femení)

és (verb ésser o ser)
féu (va fer); reféu, desféu, contraféu,
satisféu...
fóra (del verb ésser)
jóc, jócs (lloc on dorm...