Orígens filosofia

Els orígens de la filosofia
Filosofia i ciència tenen un origen comú, atès que totes dues constitueixen una forma d’explicació racional contraposada a l’explicació mítica. L’observació sistemàtica i el raonament lògic substitueixen la imaginació i el raonament màgic. Els primers filòsofs van ser també els primers científics. En tots els àmbits la raó va anar guanyant el seu protagonisme, eldescobriment de la raó va originar la filosofia.

Origen del pensament racional

1.1 Una nova manera de pensar. A l’antiguitat ja pensaven racionalment, però limitant-se a la resolució de qüestions pràctiques. Quan s’havia de plantejar l’origen de lleis que regeixen el funcionament de la realitat, tot derivada cap a la divinització de les forces còsmiques. Es dedicaven més a realitzar ritus peragraïr en els déus el seu favor, que no pas a l’esforç per comprendre la realitat. Les coses havien de començar a canviar.

1.2 Univers mític. Deia Aristòtil que el coneixement comença per l’admiració (sorprendre’s i cercar respostes en allò més quotidià).
L’origen del món i de les coses responia a una història d’unions, de generacions i de conflictes entre els déus. I si és la voluntatcapriciosa de divinitats amb passions humanes allò que determina els fenòmens, aquests esdevenen imprevisibles.-->D’aquesta mentalitat en resulta la consolidació d’un univers mític governat per forces sobrenaturals que escapen a la nostra comprensió i al control de la nostra voluntat.

1.3 La transició cap al logos. Aquest univers mític va començar a patir un procés lent i gradual de racionalització. Elspoders sobrenaturals dels déus mítics es sotmetre’n a la força d’un destí superior a ells, les lleis de la natura.
La crisi de l’explicació mítica del món és deguda a l’expansió colonial dels grecs al sVII a.C. ja que aquest context tenia necessitat de previsió i de donar més importància (influència, força...) a la llei i l’ordre, un ordre difícilment compatible amb un univers caòtic iimprevisible com el que descrivien els antics mites.
L’intercanvi d’idees i la lliure discussió fan créixer l’escepticisme davant les creences tradicionals. L’univers arbitrari (que els hi interessava) dels mites es va transformant en un món regit per lleis i sotmès a un ordre (crec: manament, prescripció, que cal obeir), és a dir, un món on els fenòmens naturals esdevenen comprensibles a la raó humana.El logos s’imposa al mite i els déus comencen a deixar pas a les lleis naturals.

2. Monistes i pluralistes
Els sentits ens informen constantment d’una realitat en transformació incessant: uns éssers desapareixen i en el seu lloc en sorgeixen uns altres. Com són possibles aquestes transformacions? Resp.tradicional:per la voluntat d’un Déu. Però, en lloc d’acceptar el caprici d’unes voluntatsexternes a la natura, en cerquem un ordre intern, porta a admetre que si uns elements esdevenen uns altres és perquè en el fons tots parteixen d’algun principi comú que es modifica (monistes)(únic substrat material.
S.VI a.C Parmènides es va plantejar la qüestió: l’ésser és, i necessàriament és; el no-ésser no és. I necessàriament no és. Així, és la fi de les aparicions i desaparicions arbitraries(per voluntat) dels déus. Allò que és, és; i allò que no és, no és. Ell planteja la dificultat per explicar alhora el canvi i la permanència de les coses. Si tot canvia, en què consisteix la realitat? Si una cosa és el que és, com pot deixar de ser-ho per esdevenir allò que no és? (resultat de la reflexió: negació del canvi, pura aparença. Afirmació del caràcter immutable de la realitat.

Laveritat que va dir Parmènides va donar fruits al cap de no gaire temps, les primeres intuïcions monistes eren insostenibles. A partir d’un únic principi, com podria quelcom esdevenir diferent? No pot aparèixer allò que abans no era. Potser podem acceptar amb Parmènides que els sentits ens enganyen i que la realitat és estàtica i uniforme i que des de sempre, i persempre, coexisteixen elements...