Pac 1. Historia De La Psicologia

ANÀLISI I COMENTARI DE TEXTOS


* Descartes, R. (1637) Discurso del Método.

* Hume, D. (1739-1740) Tratado de la Naturaleza Humana: Ensayo para introducir el método del razonamiento experimental en los asuntos morales.

* Hartley, D. (1749). Observaciones sobre el hombre, su estructura, su función y sus expectativas (pp. 6 i 65-67). En E. Quiñones, F. Tortosa i H. Carpintero (dir.),Historia de la Psicología. Textos y comentarios. Madrid: Tecnos, 1993. Trad., J. M. Quintana.



Com vam poder comprovar en el text de Hermann Ebbinghaus, i partint de l’afirmació que se’ns presenta a l’enunciat, la psicologia té un passat molt llarg però una història molt curta, podem dir que aquesta té uns llargs antecedents relacionats tant amb la disciplina filosòfica com amb la fisiològica,però no va ser fins l’any 1879 que va néixer com a ciència independent. No ens hem d’oblidar mai dels antecedents de la psicologia, ja que sense aquests se’ns fa impossible entendre-la en tota la seva complexitat. Si fem una ullada cap a la nostra història, veurem que des de que l’home existeix, s’ha fet preguntes sobre ell mateix i les seves relacions amb la naturalesa.
Un cop haver llegit irellegit els punts més rellevants de l’herència de la psicologia, ens disposem a reflexionar sobre tres autors que ens ajudaran a comprendre una mica millor el procés d’emancipació d’aquesta cap a una disciplina independent. Això ho farem partint de tres fragments de text de diferents autors, com són Descartes, Hume i Hartley. A través d’ells ens endinsarem en els antecedents de la psicologia.Un cop feta aquesta breu d’introducció ens disposarem a entrar en matèria analitzant el primer fragment de text, extret del Discurs del Mètode de René Descartes.

Quan parlem de Descartes, no podem evitar pensar en ell com el més important dels filòsofs francesos de tots els temps. El podríem arribar a batejar com el pare de la filosofia moderna i l’iniciador del racionalisme. Com hem pogutobservar en el fragment analitzat, el nucli de la filosofia cartesiana el trobem en el coneixement humà. Sota el meu punt de vista, el fragment a treballar i el text del qual està extret es fomenta sobre la pregunta de quines són les veritats que podem conèixer amb certesa. L’autor afirma que se’ns fa possible dubtar de totes aquelles percepcions que ens arriben dels sentits, ja que aquests enspoden arribar a enganyar. També podem extreure la idea de que en ocasions no sabem si estem en un somni o en la vida real. Això ens portaria a que pot ser que tot no sigui més que un somni. Llegint una mica més sobre el tema, podem descobrir que l’autor per donar resposta al problema dels sentits ens parla d’un geni maligne. A parir d’aquest arriba a una de les certeses més grans que coneixem:“penso, per tant existeixo”. Descartes proposa la idea de que si el déu maligne ens pot enganyar, es que existim. El fet de dubtar, ens fa trobar-nos amb noció de la consciència , ja que és gràcies a que tenim la possibilitat de pensar ( a diferència dels animals). No podem dubtar d’aquesta afirmació, ja que el fet de tenir capacitat de dubtar inclou l’existència d’un “jo” capaç de pensar, o el que ésel mateix de l’ànima. Sota el meu punt de vista, aquest punt és una de les bases de la seva creença en el dualisme psicofísic.
La idea de l’existència d’un ànima separada del cos, ha estat present des de els principis de l’ésser humà. Aquesta creença ja la trobem en la tradició grega de la mà d’Homer. Més tard, va ser reforçada tant per els Pitagòrics amb la seva metempsicosis, o amb laimmortalitat de l’ànima proposa tant per Sòcrates com per Plató. Sota el meu punt de vista, la tendència dualista sorgeix per donar resposta a aquells fenòmens pels quals no tenien resposta com per exemple els somnis, o els diferents estats mentals. Aquest problema va assolir la seva màxima plenitud amb el dualisme psicofísic cartesià. L’autor divideix la substància en tres: finita (Déu), res cogitans...